.
Se’m presentava un cap de setmana llarg de Sant Joan. Cinc dies de vacances per anar a la masia, i per dir allò que repetim en aquests casos: “per desconnectar”.
En efecte, el dia 25 vaig desconnectar, però no jo, sinó els electrodomèstics, les antenes de TV i de telefonia, i tota mena d’aparells elèctrics que corrien el risc de ser fulminats per un llamp malintencionat. Per la tarda es va posar a ploure amb força, queien llamps, ressonaven els trons, saltaven espurnes del cel. Va caure calamarsa i pedra, i aigua a bots i barrals. En poca estona el pluviòmetre marcava 30 litres per metre quadrat. Després van venir uns moments de treva, treva relativa, perquè els núvols giravoltaven i agafaven embranzida per tornar a atacar. El cel es posava cada vegada més fosc de mamatocúmulus, paraula que sembla manllevada d’un diccionari de monstres, cosa que feia preveure l’ofensiva final de la tempesta.
I sí, va reprendre la pluja, els llamps i els trons, i va començar a pedregar amb violència, queien pedres com pilotes de ping-pong que rebotaven a terra i saltaven enlaire, potser es volien enfilar de nou al núvol per tornar a repetir l’atac. Des del cel uns antiavalots sense caporal ens dispersaven amb bales de glaç dirigides sense pietat. Tots tancats a casa. De sobte es van sentir uns trucs a la porta del darrere, era l’atac meteorològic d’un escamot de bàrbars invisibles que intentava esbotzar-la, sort que estava tancada. Des del portal de l’entrada buscava el pluviòmetre amb la mirada, havia desaparegut, un projectil l’acabava d’esmicolar. Em vaig quedar assegut al banc de fusta de l’entrada de casa amb la mirada clavada a fora, només esperava el final de la tempesta, el temps corria amb lentitud. Tanta lentitud, que semblava que s’havia aturat en una pedregada inacabable.
Després, la calma a les altures. Vaig obrir la porta del darrera, ja no hi havia bàrbars, només un gruix de projectils de glaç. Vaig sortir a fora. L’aire feia olor de fonoll trinxat, i de romaní trinxat, segons la direcció del vent o de l’ensumada. El sol enviava una mena de llum oliosa i esbiaixada que llepava el paisatge. De lluny se sentia el cant d’una guatlla que encara estava animada. De prop veia un cargol minúscul que pujava pel creixent d’un pi, potser era la primera vegada que la seva mare el deixava sortir sol després d’una tempesta.
I no tanta calma a la terra. La collita de cereals feta malbé en un tant per cent elevat. Algunes teules trencades. A l’hort, el rastre d’una estampida demolidora de búfals. Els arbres plomats, sobretot els de fulla ampla; i les fulles que queden ara són cassigalls. I no parlem dels nius d’ocell malmesos.
Al cap de poc m’assabentava que els veïns de Llobera, i sobretot els de Torredenagó, havien patit una tempesta encara més dura. Ho lamento molt. Feia cinquanta anys que no passava una pedregada com aquesta, diuen els que se’n recorden. Esperem que el temps es descompti i que en passin molts més.
.
diumenge, 28 / juny / 2009
dimecres, 24 / juny / 2009
Al pub de McClaffany
.
Mentre escolto cançons
en un pub de Dublín,
els peus se me’n van lluny
del meu cap pensarós.
Canto i ballo tot sol
com un cowboy febrós,
udolo com un gos,
faig un gir amb el cos,
i ballo de bracet
amb l’afable irlandesa
que giravolta empesa
per la música encesa
del quintet dublinès.
Faig un salt al revés,
i ballo de bracet
amb un jove canós,
l’amic de l’irlandesa,
que no perd la destresa
amb la mà a la cervesa.
Em tombo un altre cop,
ella, que s’engresca,
em fa un petó a la fresca
i em deixa un rastre roig
a la galta –quin goig!–,
tan roig que em torna boig.
Mentre escolto cançons
en un pub de Dublín,
els peus se me’n van lluny
del meu cap pensarós.
Canto i ballo tot sol
com un cowboy febrós,
udolo com un gos,
faig un gir amb el cos,
i ballo de bracet
amb l’afable irlandesa
que giravolta empesa
per la música encesa
del quintet dublinès.
Faig un salt al revés,
i ballo de bracet
amb un jove canós,
l’amic de l’irlandesa,
que no perd la destresa
amb la mà a la cervesa.
Em tombo un altre cop,
ella, que s’engresca,
em fa un petó a la fresca
i em deixa un rastre roig
a la galta –quin goig!–,
tan roig que em torna boig.
dissabte, 20 / juny / 2009
Sopar de Germanor
.
─ Mama, vull berenar! ─ Digué el nen mentre estirava les faldilles de la seva mare per cridar-li l'atenció. Ella, que enraonava aferrissadament amb una altra dona, no li feia gens de cas, fins i tot ignorava aquella presència diminuta i, capbussada en la conversa, potser ni tan sols recordava que tingués un fill.
El nen, però, tornava a insistir amb la ferma convicció que tard o d'hora algú faria cas a les seves reivindicacions gastronòmiques. Ara sí, la seva mare s'adonà de la súplica, però els resultats no foren tal com el fill s'esperava. De manera simple i gairebé imperceptible ella li clavà una mirada increpadora i digué: ─ Ara no, que ja ve l'hora de sopar i no voldràs menjar res més─ . Un mutisme momentani emergí del fons del nen, es quedà molt seriós i disgustat. Botí una mica els seus llavis molsuts i accentuà el ritme de les respiracions, a punt d'esclatar en plors.
La mare, que continuava xerrant amb l'altra dona, el controlava tot sovint amb la mirada, sense mostrar el més mínim interès, només per provar fins on arribava la voluntat del menut que de moment no es posà a plorar. Semblava que poc a poc s'anava refent, i que es mostrava prou assenyat com per comprendre els motius que li havia exposat la mare, però el que no sabia ningú és que el nen elucubrava la manera de convèncer-la definitivament. Ara no diria que vol berenar com si fos la petició rutinària de cada dia, sinó que empraria una tàctica més directa: ─ Mama, tinc molta gana!─ I un altre cop li tornava a tibar les faldilles de la forma més desesperada possible, a punt d’estripar-les-hi. La mare reaccionà:
─ Nen, vols fer el favor d'estar quiet d'una vegada! Au, anem cap a casa que farem tard al Sopar de Germanor!
Ara el petit s'adonà que definitivament havia aconseguit dinamitar la conversa de la mare, que l’agafava de la mà i se l’enduia d’una revolada mentre s’acomiadava de l’altra dona.
La mare gambava de pressa i el fill havia de córrer perquè feia les passes molt més curtes i desequilibrades per l'embranzida. Ella, enfadada, reprovà el comportament del menut. Li recordà que d'un parell de dies ençà ja l'havia advertit que aquella tarda no berenaria perquè durant aquells dies se celebraven les Jornades Gastronòmiques de la Caça, al poble, i com cada any, el darrer dia es feia el Sopar de Germanor a la plaça major.
─ Espero que el comportament d'aquest vespre sigui millor que el d'aquesta tarda, o sinó t'enviaré a dormir sense postres i sense que vegis els focs d’artifici.
A l’hora de sopar, un cop començada la festa, el nen punxava amb la forquilla una oliva que sortia disparada cap al centre de la taula. Repetia l'acció tot anant a l'encalç de l'oliva: Se li tornava a escapar. Ara la persecució se li feia impossible ja que l'oliva era a l'altra banda de la taula, encastada a sota d'un plat. La seva mare li tornà a clavar crits.
─ Ets un cas, fill meu!. Abans et queixaves de gana, i ara només et dediques a jugar amb una oliva.
El nen no contestà perquè sabia que si ho feia se la carregaria de veritat. Es quedà quiet davant del plat, remenant la carn amb la forquilla, passejant-la d'una banda a l'altra amb desgana. De fet no li agradava la carn de caça, i possiblement no li agradava perquè imitava el gest d'un grup de gent (entre ells el seu cosí gran al qual admirava amb devoció) que repudiava aquestes pràctiques cinegètiques per una qüestió de principis i sobretot per respecte a les espècies que l’ecosistema ja regulava, encara que no estiguessin en perill d’extinció.
Allò que ningú no s'esperava és que aquest grup de gent, partidaris de les noves tendències culinàries i de la cuina vegetariana, s'alcés de taula a mig sopar i cridés clamorosament consignes en contra de les Jornades Gastronòmiques de la Caça.
Aleshores, per restar importància a l'incident, l'autoritat que presidia el Sopar de Germanor s'aixecà de la cadira per fer un brindis: ─ El dedico ─ digué amb la copa plena de cava, i amb el tovalló nuat al coll ─ als nostres valuosos caçadors, que han capturat aquest parell d’exemplars tan exquisits: un fotògraf i un escriptor (per cert, us recomano la seva ultima novel·la, estava força bé), i els encoratjo perquè demà surtin a caçar els altres dos, un politòleg i un periodista de premsa groga, que se'ns han escapat.
Després d'una pausa ofegada pels aplaudiments, amb la copa alçada, continuà: ─ Senyores, senyors: A vôtre santé et bonne chance!
I ja en el cor de la nit, sota l'halo delicat de la lluna i el resplendor dels focs d’artifici, començà la dansa ritual.
.
─ Mama, vull berenar! ─ Digué el nen mentre estirava les faldilles de la seva mare per cridar-li l'atenció. Ella, que enraonava aferrissadament amb una altra dona, no li feia gens de cas, fins i tot ignorava aquella presència diminuta i, capbussada en la conversa, potser ni tan sols recordava que tingués un fill.
El nen, però, tornava a insistir amb la ferma convicció que tard o d'hora algú faria cas a les seves reivindicacions gastronòmiques. Ara sí, la seva mare s'adonà de la súplica, però els resultats no foren tal com el fill s'esperava. De manera simple i gairebé imperceptible ella li clavà una mirada increpadora i digué: ─ Ara no, que ja ve l'hora de sopar i no voldràs menjar res més─ . Un mutisme momentani emergí del fons del nen, es quedà molt seriós i disgustat. Botí una mica els seus llavis molsuts i accentuà el ritme de les respiracions, a punt d'esclatar en plors.
La mare, que continuava xerrant amb l'altra dona, el controlava tot sovint amb la mirada, sense mostrar el més mínim interès, només per provar fins on arribava la voluntat del menut que de moment no es posà a plorar. Semblava que poc a poc s'anava refent, i que es mostrava prou assenyat com per comprendre els motius que li havia exposat la mare, però el que no sabia ningú és que el nen elucubrava la manera de convèncer-la definitivament. Ara no diria que vol berenar com si fos la petició rutinària de cada dia, sinó que empraria una tàctica més directa: ─ Mama, tinc molta gana!─ I un altre cop li tornava a tibar les faldilles de la forma més desesperada possible, a punt d’estripar-les-hi. La mare reaccionà:
─ Nen, vols fer el favor d'estar quiet d'una vegada! Au, anem cap a casa que farem tard al Sopar de Germanor!
Ara el petit s'adonà que definitivament havia aconseguit dinamitar la conversa de la mare, que l’agafava de la mà i se l’enduia d’una revolada mentre s’acomiadava de l’altra dona.
La mare gambava de pressa i el fill havia de córrer perquè feia les passes molt més curtes i desequilibrades per l'embranzida. Ella, enfadada, reprovà el comportament del menut. Li recordà que d'un parell de dies ençà ja l'havia advertit que aquella tarda no berenaria perquè durant aquells dies se celebraven les Jornades Gastronòmiques de la Caça, al poble, i com cada any, el darrer dia es feia el Sopar de Germanor a la plaça major.
─ Espero que el comportament d'aquest vespre sigui millor que el d'aquesta tarda, o sinó t'enviaré a dormir sense postres i sense que vegis els focs d’artifici.
A l’hora de sopar, un cop començada la festa, el nen punxava amb la forquilla una oliva que sortia disparada cap al centre de la taula. Repetia l'acció tot anant a l'encalç de l'oliva: Se li tornava a escapar. Ara la persecució se li feia impossible ja que l'oliva era a l'altra banda de la taula, encastada a sota d'un plat. La seva mare li tornà a clavar crits.
─ Ets un cas, fill meu!. Abans et queixaves de gana, i ara només et dediques a jugar amb una oliva.
El nen no contestà perquè sabia que si ho feia se la carregaria de veritat. Es quedà quiet davant del plat, remenant la carn amb la forquilla, passejant-la d'una banda a l'altra amb desgana. De fet no li agradava la carn de caça, i possiblement no li agradava perquè imitava el gest d'un grup de gent (entre ells el seu cosí gran al qual admirava amb devoció) que repudiava aquestes pràctiques cinegètiques per una qüestió de principis i sobretot per respecte a les espècies que l’ecosistema ja regulava, encara que no estiguessin en perill d’extinció.
Allò que ningú no s'esperava és que aquest grup de gent, partidaris de les noves tendències culinàries i de la cuina vegetariana, s'alcés de taula a mig sopar i cridés clamorosament consignes en contra de les Jornades Gastronòmiques de la Caça.
Aleshores, per restar importància a l'incident, l'autoritat que presidia el Sopar de Germanor s'aixecà de la cadira per fer un brindis: ─ El dedico ─ digué amb la copa plena de cava, i amb el tovalló nuat al coll ─ als nostres valuosos caçadors, que han capturat aquest parell d’exemplars tan exquisits: un fotògraf i un escriptor (per cert, us recomano la seva ultima novel·la, estava força bé), i els encoratjo perquè demà surtin a caçar els altres dos, un politòleg i un periodista de premsa groga, que se'ns han escapat.
Després d'una pausa ofegada pels aplaudiments, amb la copa alçada, continuà: ─ Senyores, senyors: A vôtre santé et bonne chance!
I ja en el cor de la nit, sota l'halo delicat de la lluna i el resplendor dels focs d’artifici, començà la dansa ritual.
.
dissabte, 6 / juny / 2009
L'arbust màgic
.jpg)
L’Adela passava moltes tardes al seu jardí després de sortir de la feina, no li agradava tancar-se a casa tan aviat, i si ho feia trobava a faltar les seves plantes i la llum del dia que es passeja per l’horitzó a la velocitat de la mirada, o a cavall dels colors d’una posta de sol.
Era una apassionada dels bonsais, els parlava suaument mentre els regava, podava, trasplantava, o modelava amb filferros. I sovint els posava música, a ella li encantaven les Cantates de Bach, li infonien un estat d’ànim immillorable, una música celestial que potser també encantava els seus bonsais, que gaudien d’un aspecte harmònic i equilibrat.
A més dels bonsais, tenia un do especial en la cura de les flors i els petits arbustos de les jardineres que s’estenien a una i altra banda del portal de casa. El seu espai predilecte era aquell que anomenava el Jardí Groc de Van Gogh, on s’hi entestava a conrear tot tipus de plantes amb la condició que fossin grogues quan florissin. Evidentment no faltaven els gira-sols en homenatge a l’artista abans esmentat.
Un dia es va adonar que dins del Jardí Groc creixia una planta desconeguda que mai no havia vist en cap altre jardí i que, evidentment, ella tampoc havia plantat. Què devia ser? Va pensar que potser era fruit d’una llavor del bosc que hauria arribat transportada pel vent, pel bec d’un ocell, o vés a saber com. Tenia l’aspecte d’una argelaga, i tot i que la llegenda diu que l’argelaga va ser feta pel Dimoni per imitar la ginesta creada per Déu, l’Adela no trobava que fos un arbust desagradable malgrat les espines; és més, quan floreix millora amb la presència de poms de flors grogues i oloroses. Només cal vigilar de no caure-hi al damunt, com en qualsevol altre cas espinós. Així doncs, va decidir deixar créixer aquest arbust misteriós.
A mesura que passaven els dies, però, l’Adela es penedia d’haver deixat créixer l’arbust, ja que cada vegada tenia unes espines més llargues, punxents i perilloses. Malgrat tot, abans de tallar-lo definitivament va decidir esperar que s’obrissin els poncells.
La sorpresa va arribar un dia al matí quan l’Adela va sortir de casa, de seguida va sentir com la fragància d’aquelles flors inundava tot el jardí. Les espines havien desaparegut, s’havien convertit en fulles de tacte sedós, i l’arbust misteriós estava atapeït de flors grogues i resplendents, de la mida d’una rosa. S’hi va atansar per olorar-ne una de prop, la va agafar per atansar-se-la al nas, i de sobte la flor es va obrir més i més com si els pètals fossin les ales d’una papallona gegant.
L’Adela es va quedar de pedra quan va veure que cadascuna de les flors portaven escrites frases delicioses, missatges i consells assenyats, el contingut dels quals no ha revelat mai perquè formen part de la seva intimitat. Per viure una cosa semblant l'Adela diu que només cal estimar la terra, conrear-la, interpretar-la, tenir-ne cura i respecte, i esperar que un arbust màgic neixi al teu jardí.
Era una apassionada dels bonsais, els parlava suaument mentre els regava, podava, trasplantava, o modelava amb filferros. I sovint els posava música, a ella li encantaven les Cantates de Bach, li infonien un estat d’ànim immillorable, una música celestial que potser també encantava els seus bonsais, que gaudien d’un aspecte harmònic i equilibrat.
A més dels bonsais, tenia un do especial en la cura de les flors i els petits arbustos de les jardineres que s’estenien a una i altra banda del portal de casa. El seu espai predilecte era aquell que anomenava el Jardí Groc de Van Gogh, on s’hi entestava a conrear tot tipus de plantes amb la condició que fossin grogues quan florissin. Evidentment no faltaven els gira-sols en homenatge a l’artista abans esmentat.
Un dia es va adonar que dins del Jardí Groc creixia una planta desconeguda que mai no havia vist en cap altre jardí i que, evidentment, ella tampoc havia plantat. Què devia ser? Va pensar que potser era fruit d’una llavor del bosc que hauria arribat transportada pel vent, pel bec d’un ocell, o vés a saber com. Tenia l’aspecte d’una argelaga, i tot i que la llegenda diu que l’argelaga va ser feta pel Dimoni per imitar la ginesta creada per Déu, l’Adela no trobava que fos un arbust desagradable malgrat les espines; és més, quan floreix millora amb la presència de poms de flors grogues i oloroses. Només cal vigilar de no caure-hi al damunt, com en qualsevol altre cas espinós. Així doncs, va decidir deixar créixer aquest arbust misteriós.
A mesura que passaven els dies, però, l’Adela es penedia d’haver deixat créixer l’arbust, ja que cada vegada tenia unes espines més llargues, punxents i perilloses. Malgrat tot, abans de tallar-lo definitivament va decidir esperar que s’obrissin els poncells.
La sorpresa va arribar un dia al matí quan l’Adela va sortir de casa, de seguida va sentir com la fragància d’aquelles flors inundava tot el jardí. Les espines havien desaparegut, s’havien convertit en fulles de tacte sedós, i l’arbust misteriós estava atapeït de flors grogues i resplendents, de la mida d’una rosa. S’hi va atansar per olorar-ne una de prop, la va agafar per atansar-se-la al nas, i de sobte la flor es va obrir més i més com si els pètals fossin les ales d’una papallona gegant.
L’Adela es va quedar de pedra quan va veure que cadascuna de les flors portaven escrites frases delicioses, missatges i consells assenyats, el contingut dels quals no ha revelat mai perquè formen part de la seva intimitat. Per viure una cosa semblant l'Adela diu que només cal estimar la terra, conrear-la, interpretar-la, tenir-ne cura i respecte, i esperar que un arbust màgic neixi al teu jardí.
.
dimecres, 20 / maig / 2009
El passatge Ministral
El diumenge passat vaig sortir del meu habitatge de Barcelona decidit a caminar una estona, volia conèixer el passatge Ministral, al barri del Coll, i de pas volia fer una mica d’exercici físic. Ja a peu de carrer em va sorprendre la veu d’una senyora d’edat provecta que parlava amb una altra senyora, totes dues des de darrera d’una finestra oberta: “Parece que se va estropear el día”. Pels efectes de la meva particular traducció simultània de seguida em vaig imaginar el cel de la ciutat esquerdat en mil bocins, i això em va portar a pensar en la tècnica del trencadís i en el Modernisme.
Vaig enfilar carrers amunt fins arribar al Parc Güell, com que ja m’he passejat desenes de vegades pels seus captivadors racons vaig decidir no entrar-hi i baixar per l’altre vessant, amb la intenció de visitar per primera vegada el barri del Coll.
Amb l’ajut d’un mapa fet a mà vaig aconseguir arribar al passatge Ministral, un petit carreró tancat, gairebé amagat entre els carrers Mare de Déu del Coll i Beat Almató. Desconeixia aquest racó tan singular, no sabia ni que existís; però per circumstàncies de la vida, que ara no vénen al cas, feia uns quants mesos que acabava de conèixer l’encantadora besnéta asturiana del senyor Ministral i me n'havia fet cinc cèntims (amb el temps que fa que utilitzem aquesta expressió ja començaria ser l’hora d’aplicar-hi l’ipc).
Després de descobrir aquella torre arraulida enmig de blocs de pisos, antenes parabòliques, carrers pendents i tota mena de trànsit, vaig imaginar-me-la allí mateix a principis del segle XX, en un indret idíl·lic, tranquil i solitari, potser envoltat de bosc, alguna font, i qui sap si amb senglars esquius furetejant per la vegetació. Fos així o no, he preferit quedar-me amb la postal imaginària d’aquest paisatge ja inexistent.
Finalment, després de dues hores de caminar, vaig arribar a casa fent marrada pel pont de Vallcarca, ja que si tornava a pujar pel Parc Güell el trencadís s’hauria reproduït per tot el meu cos cruixit.
.
dijous, 30 / abril / 2009
Conte d'un sol mos
Ja era fosc, des de fora estant s’endevinava que en aquell indret solitari hi havia una masia per la llum que s’escolava a través de les finestres. Una munió d’insectes, la majoria volianes nocturnes, s’havia atansat al vidres atrets per la llum; segur que haurien entrat si la finestra hagués estat oberta. Voletejaven amb força i tustaven el vidre des de l’altra banda, com si amb lògica de lepidòpter es pensessin que el travessarien.
Mentrestant, a dins de casa la mare va cridar els seus fills perquè es reunissin al menjador per sopar. Les criatures, que estaven molt afamades, van deixar de jugar i hi van anar volant. Així que els tingué tots reunits la mare els va advertir que mantinguessin les bones formes, ja que els veia molt esvalotats, i aleshores algunes de les criatures que es van sentir al·ludides es van posar de cap per avall. Molt bé, va dir la mare, avui hi ha un sopar excel·lent, però feu el favor de menjar a poc a poc, i no us baralleu que hi ha teca de sobres. I a continuació, amb tots els menuts a l’expectativa, la mare va obrir la finestra al mateix temps que apagava el llum, i la família nombrosa de ratpenats va començar a cruspir-se amb fal·lera les volianes que entraven a raig fet.
Mentrestant, a dins de casa la mare va cridar els seus fills perquè es reunissin al menjador per sopar. Les criatures, que estaven molt afamades, van deixar de jugar i hi van anar volant. Així que els tingué tots reunits la mare els va advertir que mantinguessin les bones formes, ja que els veia molt esvalotats, i aleshores algunes de les criatures que es van sentir al·ludides es van posar de cap per avall. Molt bé, va dir la mare, avui hi ha un sopar excel·lent, però feu el favor de menjar a poc a poc, i no us baralleu que hi ha teca de sobres. I a continuació, amb tots els menuts a l’expectativa, la mare va obrir la finestra al mateix temps que apagava el llum, i la família nombrosa de ratpenats va començar a cruspir-se amb fal·lera les volianes que entraven a raig fet.
diumenge, 19 / abril / 2009
Capitombes
Sovint tinc la sort del talp pres al plat de la serp. De lluny veig com llu l’ull de l’ofidi, que s’atansa reptant pel tros. Atordit, intento moure el meu cos balb com un soc. Em ve al cap que en aquest món només som un mos sense nom. Faig el cor fort com un roc, en el meu pensament neda un ram d’esperança llençat al mar, voldria pescar-lo amb l’ham a la mà. De cop es gira el torb, em desplaça i rodolo com un brot de tell esqueixat pel vent. De tantes tombarelles tinc el cos las, defallit, fins i tot quan tasto la llet per refer-me trobo que fa un cert gust de sal. A poc a poc trec l’urc, faig un aüc sec, cru, i estrepitós, i la serp esporuguida gira cua. Fuig al sever revés.
.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
