Un vespre de gener a Solsona

.

.

Els meus passos ressonen a la Plaça de Sant Joan, tot és silenci i calma fins que les nou batallades de la Torre de les Hores s’estavellen a les pedres centenàries dels murs. Són les nou del vespre i ja no queda ningú pels carrers, només es veu alguna botiga amb la persiana mig abaixada i algú que endreça a dins. Fa fred.
Enmig la plaça, la font i la capelleta de sobre semblen endormiscades, però paga la pena atansar-hi per rellegir i reviure el poema de Josep Maria de Segarra Record de Solsona, reproduït en una placa.
A continuació camino fins a la Plaça Major, també silenciosa i quieta; potser el fet que no hi hagi ningú em permet contemplar-la amb una altra mirada, se’m fa més mística, més bella, puc resseguir el poema arquitectònic de finestres, balcons, façanes, i arcades amb una tranquil·litat absoluta. En un racó de la plaça es veu moviment humà dins d’un bar; el moviment, però, només és de les extremitats superiors, ja que la majoria estan asseguts als tamborets de la barra.
Baixo pel carrer de Sant Miquel, arribo a la plaça de la Catedral, on es repeteixen in crescendo les percepcions de les altres places abans esmentades. En un balcó del davant hi ha penjada la senyera i la bandera republicana, cosa que em commou perquè em fa venir a la memòria el nom de Xavier Jounou, alcalde mort recentment als 50 anys, i de qui guardo entranyables records de quan anàvem a l’escola durant l’adolescència.
Surto del casc antic pel Portal del Pont, travesso el pont, em dirigeixo al Camp del Molí. Allí sembla que hi ha més vida humana: un jove camina de pressa amb la maleta tròlei i només alenteix el pas quan passa un cotxe, un home treu la brossa, i una parella es passeja amb el gos. Un gos menut, menut.

.

Apunts des de Sant Joan Despí

.
És l'hora de plegar, me’n vaig de la feina amb una certa dificultat per trobar la sortida després de pujar, baixar i moure’m per passadissos de llarg recorregut. Surto, finalment; però aquest cop no camino fins l’Avinguda Gaudí tal com comentava A les envistes de sant Joan Despí, sinó que maldo per creuar les calçades que provenen de la rotonda per anar a la parada del tram anomenada Hospital Sant Joan Despí / TV3.

Aquest matí plovia, no m’he mullat gaire, però el fang dels voltants del nou Hospital se m’ha enganxat a la sola de les sabates fins al punt que ja començaven a pesar una mica més, tal com em passava de petit quan anava a l’escola rural durant els dies de desglaç. En el trajecte relliscós sobre el fang algú deixava anar comentaris sobre què passaria a les sabates de les autoritats el dia de la inauguració de l’Hospital, si continués amb aquest temps; però tranquils, que com a màxim no se n’empastifaran més de dues per barba.

Per postres, a la sortida m’he adonat que algun espavilat m’ha pispat el paraigua. Després d’esmorzar n’hi havia de tots colors, de paraigües; però ara només en quedava un de color rosa, i que no corresponia al meu de color negre. He de creure que ha estat algú que se l’ha endut amb el propòsit de servir-se’n provisionalment i s’ha oblidat de tornar-lo. O sinó, què podria ser? No cal pas avisar la policia ni cap autor de novel·la de detectius per treure'n l'entrellat. Són coses que passen...

De tornada a casa acostumo a baixar a la parada de L’Illa per caminar fins la vila de Gràcia. És un passeig de poc més de mitja hora mentre observo l’efervescència humana i els entra-i-surts de la gent que se sap de memòria d’on ve i on va, o almenys així ho sembla. Avui, però, la desaparició del paraigua ha fet que tornés en metro per si de cas tornava a ploure.

Per sort no ha plogut més, i quan he arribat a casa he començat a netejar-me com els gats.

Neu

És el moment idoni preparar-me un te, l’aigua ja és a punt de bullir, en tiro a la tassa per tal d’escalfar-la i tot seguit la torno al bullidor. Poso la bosseta de te dins la tassa calenta, oloro el vapor de te torrat abans de tirar-hi un altra vegada l’aigua calenta i deixar-la reposar. Mentre reposa uns minuts, m’assec a la vora de la llar de foc i contemplo com la flama rosega els buscalls amb roentes queixalades. L’estella de teia ha encès el foc amb tanta força que de seguida s’ha abrandat i ha deixat l’espai confortable.
Des de la finestra estant veig com neva, m’imagino, només m’ho imagino, que hi deu haver un ampli desplegament de meteoròlegs i enviats especials amb les càmeres de televisió, a veure qui l’ensenya més grossa, la nevada. No sé com s’ho fan, però sempre aconsegueixen arribar molt abans que les màquines llevaneus, així de fàcil per poder ensenyar les imatges d’un poble incomunicat.
A fora, els nens juguen a la neu, es tiren boles blanques i netes els uns als altres, i fan ninots de neu que somriuen per sota el nas de pastanaga.
Deixo d’imaginar-me més coses. Agafo la tassa de te amb les dues mans per escalfar-me-les. Quina aroma, quin sabor, quina escalfor...

.

Bones Festes!

A les envistes de Sant Joan Despí

.
Surto de la feina una mica més tard del compte, camino fins a l’Avinguda Gaudí, però en comptes d’enfilar cap a Gràcia com de costum, avui baixo fins a la Sagrada Família. Sempre es agradable veure com l’Hospital de Sant Pau i la Sagrada Família s’emmirallen l’un a altra amb mirada arquitectònica. Trobo que l’Avinguda Gaudí és un lloc excel·lent per passejar, badar, i furetejar, un lloc que trobaré a faltar quan d’aquí a poc més d’un mes em traslladi a treballar a Sant Joan Despí. Perdré el contacte diari amb alguns dels companys de feina, no podré fer la tertúlia tan sovint amb ells, ja no seré un passavolant més del barri ni em barrejaré amb la seva gent, i tot això em dol. I perquè no dir-ho, em dol saber que ara no podré improvisar un dinar de divendres a la Piazzenza, o un glop al Michael Collins pub. Ho podré fer sí, però tot haurà de ser més calculat.
No obstant, no ho dic amb pena, anar a treballar a Sant Joan Despí, al futur Hospital, m’il·lusiona. A vegades patim pels canvis perquè tenim por al desconegut, però també he descobert que podem tenir il·lusió pel desconegut (un desconegut bastant conegut, per altra banda). Els canvis són beneficiosos pel coneixement, desvetllen la creativitat i mantenen la ment desperta. I les trobades amb excompanys de feina i els passejos per l’Avinguda Gaudí els podré gaudir de manera més intensa, perquè transcorreran en un espai redescobert.
Ja us ho explicaré d’aquí uns mesos, no d’immediat, sinó quan ja hagi metabolitzat el canvi.
.

Un caçador de bolets, caçat amb calçot i sense calçat

.
Un cargol bover puja cautelós per la paret de l’hort
a la recerca d’una fulla de col;
un altre cargol dorm arronsat dins la closca,
arran la paret, darrere d’un teulís desendreçat.
És diumenge i la mandra es més ben vista que els altres dies,
almenys en podem gaudir obertament, sense prejudicis.
El sol matiner llisca esbiaixat, més net que de costum,
no se sent cap remor, descansen els de pagès
i els animals de les granges també,
avui no pateixen assetjaments productius.
De sobte, però, el boletaire de ciutat deixa anar, alegre, un crit:
Ja tinc la cistella plena!
Plena –ell no ho sap- d’espècies al·lucinògenes.
El gos lladra, el gat s’amaga al paller, i el cargol bover
s’enrosca dins la closca que l’insonoritza.
Els de pagès es desperten sobresaltats,
i els animals de les granges també.
L’endemà, quan surt el sol, el boletaire
apareix ple de felicitat en un món de grocs, magentes i blaus.

.

Xup-xup

.
Ara quan arribis a casa abaixa el foc i deixa que el guisat faci xup-xup durant mitja hora, després ja pots apagar el fogó. De primer us podeu menjar els macarrons que van quedar d’ahir. Ah, que us els vareu acabar per sopar? Bé, aleshores hauràs d’escalfar el brou que hi ha a la nevera, per a tu i per a la teva mare en tindreu de sobres. D’acord maco? Sí, jo arribaré tard. Un petó.
El dentista penja el telèfon, ja fa deu minuts llargs que un aparell em manté la boca oberta com un badall d’hipopòtam, tot seguit hi dirigeix la làmpada per mirar-me-la mentre em diu:
- Parlava amb la meu fill, saps, (és clar que ho sabia, no puc parlar però tinc orelles!) ara acaba de sortir de l’institut. Els he deixat el dinar a mig fer, ara quan arribi a casa haurà d’abaixar el foc perquè el guisat vagi fent xup-xup durant mitja hora, després ja podrà apagar el fogó, i de seguida arribarà la seva mare. (I ara perquè m’ho repeteix tot això? per si no ho havia entès prou bé?) El nen té catorze anys i ja pot trastejar per la cuina. Ara resulta que ahir es van acabar els macarrons, sempre passa igual, jo els deixo el dinar a punt, me’n vaig a treballar i no el tasto. Bé –deia mentre em furgava el queixal- hauran d’escalfar el brou de la nevera, sempre en deixo, i per sopar ja prepararé alguna altra cosa.
Després de callar uns segons per donar pas a un lleuger brunzit de llima torna a parlar:
- Molt bé, això ja està. Ara ja pots glopejar una mica d’aigua...

A fora la recepcionista em pregunta si havia de donar-me un nou dia de visita.
- No, no caldrà – contesto-
- Així no t’ha dit res el doctor?
- Sí, m’ha dit que quan la seu fill arribés a casa hauria d’abaixar el foc perquè el guisat anés fent xup-xup durant mitja hora i que després ja podria apagar el fogó.
-I què més?
- Doncs que la mare (o sigui la dona d’ell) i el fill s’haurien d’haver menjat els macarrons que havien quedat d’ahir, però com que ja se’ls havien cruspit pel sopar, que escalfés el brou de la nevera.
- I?
- El que no he pogut esbrinar és què hi havia per postres.
.