Des de la Serra

Roda d'infortunis

2012-01-11T20:51:00.001+01:00

Obres la porta del carrer per rebre un client,
de sobte una ratxa de vent mal dirigida
arrossega, alça, i remou les partícules de brossa
que es fiquen dolorosament dins la teva mirada blava.
Quin mal! quina coïssor als ulls!
Truques a l’oculista, no hi és, trigarà, ha anat a l’acupuntor
per una lumbàlgia mal curada;
però l’acupuntor també trigarà, s’espera a cal dentista,
i el dentista és al taller de la cosidora
que li ha de cosir la vora dels pantalons
amb la mirada tèrbola, gairebé a les palpentes.
Mentrestant, doncs, renta’t els ulls
amb aigua de camamilla, encomana’t
a santa Llúcia i relaxa’t,
perquè la cosidora ets tu.

La venjança de la vídua

2011-11-10T19:22:00.005+01:00

.
Una vegada es va morir un home que era molt avar i que havia fet passar penúries econòmiques a la seva esposa, segons comentava ella, i per aquest motiu, ja farta d’ell, li va posar verí a les sopes.

Al cap de poc temps, la vídua es va adonar que l’home no tenia tants diners i que havia deixat la seva família plena de deutes. Enfurismada va cridar: encara que t’hagis mort una vegada, de bon gust et tornaré a matar quan et clavi aquest punyal!

I així, la dona va sortir de casa cap al tard, quan ja començava a llostrejar, amb la intenció d’anar fins al cementiri i clavar el punyal sobre la tomba del marit, perquè l’odi d’aquella dona havia arribat al límit.

La nit d’hivern era molt freda i boirosa. La dona caminava de pressa perquè no volia que la sobtessin els llenyataires que plegaven ben entrada la fosca. Així que arribà al cementiri va saltar per una part més baixa de la paret perquè la porta estava tancada. Caminà de dret cap a la tomba del marit amb els ulls plens de ràbia, mirà per tots els voltants però no tenia por, no la impressionava aquella boira espessa que convertia la tarda en nit, ni aquell silenci que sortia de dins la terra com un eco de difunts.

Es va ajupir sobre la tomba, la terra ja estava ben glaçada pel fred, no hi havia cap làpida a sobre, només una creu de pedra al capdamunt. La dona va aixecar el punyal enlaire per poder-lo clavar amb força, va dir: si pogués te’l clavaria enmig del cor, mal marit! i l’hi enfonsà amb totes les forces del món.

De sobte li sobrevingué un calfred que li va recorre tot el cos, la foscor s’havia apoderat de tot i ja a penes es veia res. Decidí deixar el punyal clavat a terra i aixecar-se de pressa per sortir corrents. Però mentre s’aixecava notava que l’estiraven des del sepulcre amb molta força, s’espantà molt: el marit em vol arrossegar amb ell, pensà, se li tallà l’alè i la dona es morí de l'espant.

A l’endemà entraren els enterramorts, i trobaren una dona morta damunt d’una tomba, amb un punyal clavat al seu costat. El punyal li havia travessat les seva pròpia faldilla, groixuda, llarga i ampla, i per això havia quedat fermada a terra.

Versió d'un relat que havia sentit de petit, contat per la meva àvia.

.

Finestra amb vistes a la cala

2011-11-06T19:40:00.007+01:00

El cel és nu,
la mar també és nua.
L’onada blanca ve des de l’horitzó
i es despulla a la platja,
just a les quatre potes d’un gos blanc,
clapejat de negre.

Al seu costat un home vell rumia,
a peu dret, amb una pipa a la boca.
Porta els pantalons arregussats
fins a sota genoll i, luxuriós,
contempla amb tres pams d’ulls sortits
les sirenes exuberants que neden àgilment.

El gos corre per la platja,
amunt i avall,
incansablement, amunt i avall.

Despenjo la finestra de la paret
i la venc a un turista de visa fàcil.
(Es pensa que és un quadre de Magritte).

René Magritte: La condició humana, 1935, Ginebra

Has vist la pluja?

2011-11-01T10:51:00.003+01:00

.
Feia tant de temps que no plovia, que ja no sabia quina era la música que sonava quan les gotes d’aigua tamborinegen les fulles seques dels roures. Ara l’escolto i contemplo la dansa de les bombolles efímeres i els cercles anellats d’aigua que s’eixamplen fins a esborrar-se enmig dels bassals.
El roure gros del camí em somriu d’orella a orella, o millor dit, de fulla a fulla. Me’l miro i també somric. Quan m’hi atanso l’arbre veu que estic xop per la pluja i esclafeix a riure. El seu esclafit és tan contagiós que s’escampa per tot el bosc, de manera que totes les criatures que hi habiten fugen esperitades cap a un altre conte contat.

.

Veus de pedra (fragment)

2011-06-13T13:48:00.001+02:00

.
L’Eliseu, que s’havia llevat d’hora, va decidir sortir de can Fumera per anar a collir les plantes aromàtiques en estat silvestre que s’estenien al llarg de feixes obertes al sol com un còdex de pàgines escrites amb diferents gammes de colors i olors, abandonades pel progrés agrícola. En obrir la porta de la masia va trobar a faltar el glop d’aire perfumat de lilàs que durant uns dies de maig va poder gaudir, però no va trobar a faltar la seva inseparable gossa Trusca, que ja l’esperava a la porta remenant la cua i fent saltar les potes del davant. L’home es col·locà la barjola penjada en bandolera, i agafà un bastó de fusta d’avellaner per espantar les serps que podia sorprendre mentre reptaven entre fenassos o s’esmunyien per les escletxes de les parets seques. Ell i la Trusca, que trescava amunt i avall, inquieta, com si ja ensumés per endavant el curs dels pròxims esdeveniments, començaren a caminar amb un ritme viu.
Va agafar la drecera que començava a la part del darrera de la pallera de can Fumera, i que pujava serpentejant per la serra de Santa Maria de Sargues, enmig d’una pineda frondosa que s’anava fonent en clarianes segons l’orientació orogràfica i la composició orgànica de la terra. A mesura que ascendia fent ziga-zaga pel corriol, la remor incessant de la Ribera Salada, que s’escolava més enllà dels horts i a uns trenta metres davant de can Fumera, es sentia progressivament més allunyada; i ell respirava cada cop més afeixugat per l’ascens i per la pèrdua auditiva de la fressa de l’aigua, que era la seva fidel companyia nit i dia, a part de la bonassa de la Trusca.
Durant tots aquells anys passats l’Eliseu havia estat treballant a Barcelona com a comercial d’una multinacional d’informàtica amb seu al Japó; però un bon dia, fart de treballar sota pressió, com si s’hagués contagiat d’un virus d’aquests que corren maliciosament per internet, el cap li va fer un tomb i en un tancar i obrir d’ulls va engegar l’empresa a pastar fang. Ho va deixar tot per tornar a la masia que ja feia deu anys que estava tancada, i on havia transcorregut la seva infantesa i adolescència, plantant cara a l’extrema solitud i a l’aïllament que aquest canvi representava.
Ja des de jove, i des del primer dia que havia anat lluny de casa per completar els seus estudis, fins al dia que sortí per darrera vegada de l’empresa en la qual treballava, havia enyorat el murmuri que l’aigua de la ribera li deixava anar perennement a cau d’orella i que es magnificava durant les nits d’estiu quan dormia amb la finestra oberta. Aquell xiuxiueig lent de l’aigua pentinada enmig de còdols i sargueres arrossegava les cabòries de l’Eliseu ribera avall fins a enterrar-les sota la sorra, i de matinada es despertava amb la ment neta, nua, plena d’un aire matinal que feia olor de fonoll, menta de gat i altres herbes batudes per les potes dels ramats de bestiar i macerades per l’aigua fresca que baixava saltironejant des dels embruixats gorgs de riu amunt. Gorgs feréstecs on habiten uns éssers que tenen el do de filtrar-se per tot arreu, segons narra la llegenda, ja sigui per terra en forma d’aigua, o per l’aire en forma de fum: les misterioses Dones de fum i d’aigua. Són molt delicades, si algú les ofèn, desapareixen i apareixen petrificades en coves o altres llocs. Aleshores només es poden desencantar amb fum.
Es recordava de les vegades que el seu pare Esteve, nascut com ell a can Fumera, li explicava que de petit s’espantava molt quan menava un ramat d’ovelles pel camí que anava de can Fumera al Molí del Llop, situat a uns dos quilòmetres de distància, riu avall, i havia de passar en solitari per una frondosa boixeda que arrecerava la font de la Balma, un indret fresc i ombrívol. L’Esteve havia sentit dir que alguns caminants feien marrada per tal de no sobtar les Dones de fum i d’aigua a la font, ja que allí hi solien rentar la roba per estendre-la a les branques dels boixos. Això l’esgarrifava a l’hora de travessar aquell indret cap al tard, quan el sol declinava i les ombres dels boixos dibuixaven siluetes dantesques que es movien esfereïdores. Tot i que la llegenda deia que si algú aconseguia prendre una peça de roba d’aquestes dones acabaria tenint molta sort i fortuna durant la vida, però cap d’aquests favors estava disposat a merèixer el jove Esteve, si a canvi s’estalviava de trobar-se-les.

L’Eliseu es va sentir més alleujat físicament quan després de fer l’ascens serra amunt va arribar al Pla de les Alzineres, un lloc curiosament atapeït de roures i amb poques alzines. Els carboners havien tallat gairebé totes les alzines per fer-ne carbó vegetal, cosa que va donar pas a una jove roureda al cap dels anys, però ningú va canviar-ne el topònim. A partir d’allí va continuar caminant més pausat, alentint el ritme de respiracions, pel sender que arribava a l’ermita de Santa Maria de Sargues, una joia del romànic del segle XII, de planta rectangular i amb absis semicircular situada al cap d’un turó. A poca distància de l’ermita hi havia un petit cementiri on estaven enterrats els seus pares, i tota la resta d’avantpassats que havien viscut a can Fumera. En aquell punt de l’ascens, i amb la presència imponent de l’ermita, sempre s’hi quedava uns instants per contemplar-la serenament. Quan estava sol allí, que era gairebé sempre, notava una estranya força que li sortia de dins i que el traslladava a l’època en què va ser construïda. Tot seguit es va asseure davant mateix de la portalada, sobre els carreus de la paret seca externa que probablement hauria estat construïda per tal d’evitar esbaldregades de terres, i s’aturà a contemplar-la. Passejà la mirada per les dues columnes de base llisa que la flanquejaven, es quedà absort i fins i tot entrà en una mena d’èxtasi quan els seus ulls resseguien els motius vegetals disposats simètricament als capitells.
.

Maig

2011-06-11T11:46:00.005+02:00

El divendres a quarts de nou del vespre encara hi havia sol, un sol esmorteït que s'ajocava darrera la serralada de la Torregassa. Em va sorprendre la seva llum oliosa que impregnava les roques de les muntanyes com una capa de vernís i en ressaltava les escletxes. Sempre dic que el color de les muntanyes canvia i mai no és igual, ara que ja no hi ha neu es veuen més desmaquillades. Finalment, uns minuts abans d'arribar a Solsona, la roda encesa del sol s'aclucava darrera de la silueta de la serralada mentre un núvol allargassat li anava tancant la part superior com si fos la parpella d'un ull diví.

Quan vaig arribar a la masia una glopada d'aire perfumat de flor de lilàs em donà la benvinguda. Tot seguit s'atansà la Cuca, una jove gossa de pèl negre i brillant, corria cap a mi remenant la cua i saltant. Saltava i saltava d'alegria, s'alçava tant que aconseguia arrenglerar els seus ulls a l'alçada dels meus, cosa que tampoc té gaire mèrit tenint en compte la meva poca alçada.

A l’endemà se sentia un orfeó d’ocells. Vaig distingir clarament la guatlla, que diu "blat florit", evidentment amb modulació de veu ocellívola i amb la clara entonació de 3 síl·labes. També vaig poder escoltar el cant del cucut, que no anuncia l'hora, i en contra del que pensa molta gent no imita el rellotge de cucut, sinó que les coses van al revés.

També és temps d'olors, ja he parlat abans de l'olor intensa dels lilàs transportada pel vent. Passejar per aquests verals desperta molts sentits, l'olor de les timonedes, els romanins, el barballó, l'orenga, la sajolida, entre d'altres. O les de jardí: menta, alfàbrega, marduix, tarongina, espígol...

Dóna gust, en aquesta època només cal passar suaument la mà per sobre de les plantes aromàtiques i olorar-se-la, o esperar que elles mateixes parlin amb veu olorosa, o que el vent et serveixi en safata totes les fragàncies.

Per la lluna nova del febrer esporga l'oliver

2011-02-06T13:58:00.007+01:00

.
Avui fa un dia de febrer assolellat i fins i tot calorós si ens entestem a mantenir posada la roba d’hivern. A fora el sol es mostra esponerós i entra de ple per la balconera, potser per primera vegada del que va d’any, que tampoc és tant. Cau sobre un foli blanc que m’enlluerna i de rebot enlluerna el calendari que tinc sobre la taula, i m’adono que encara no he canviat de mes.

Giro full. A fora, al balcó dels pisos de l’altra banda de carrer hi ha un home amb la mirada abocada cap a baix, sembla que li ha caigut una pinça d’estendre la roba al carrer, se la mira tant que potser pensa que tornarà sola cap amunt, desafiant la llei de la gravetat, sense que li calgui baixar a buscar-la. En efecte, no cal que baixi a plegar-la, uns nens que van jugant pel carrer li han donat un cop de peu i l’han enviada a can Pistraus.

Giro la mirada dins de casa. El paisatge és diferent, he d’endreçar, fer el dinar, netejar la cuina, i planxar. Abans, però, decideixo sortir a estirar les cames. Passada l’illa de cases, travessaré la carretera. A l’altra banda hi ha edificis nous amb un ampli jardí de roses molt ben cuidat. M’he fixat que cadascuna d’elles porta el nom de l’espècie a la soca, com un ocell anellat. D’aquí pocs mesos faran goig.

Més amunt, i a les envistes de Collserola, hi ha un altre petit jardí, en aquest jardí hi predomina l’espígol enmig les oliveres, la fragància del qual em transporta a les ciutats de Provença, però d’això ja en parlarem un altre dia. Ara tocaria esporgar l'oliver.

El tren de les 10:10, dia 22 de desembre

2010-12-24T19:33:00.005+01:00

.
Al meu costat hi ha un grup de romanesos, tres homes i una dona, van vestits de negre, alguns d'ells porten instruments musicals plegats a les fundes. La dona s'asseu davant meu, és grassoneta, riallera, porta els cabells en forma de monyo i una bufanda desgastada del Barça. Crec que és molt més jove del que aparenta. És alegre, i quan riu amb força desplega una boca desdentada, les dents visibles són d'or, les invisibles deixen un espai orfe que demostren una antiga existència: dent sí dent no, em fa pensar si la felicitat deu ser això, poder riure a ple, encara que no se'n tinguin, de dents.

Quan treu la seva guitarra de la funda em començo a explicar algunes coses. Ella m'observa i somriu mentre em miro aquella guitarra orfe de cordes, només en té tres, en falten dues. Tot està en consonància: corda sí, corda no, dent sí, dent no. Sempre hi ha un sí i un no que ens acompanya en aquesta vida.

Això em recorda l'anècdota que em va explicar una infermera: Un malalt es queixava al seu company d'habitació que no podia menjar bé perquè la seva pròtesi dental s'havia extraviat o se l'havia deixat a casa; així que amb un gest més que solidari, el company es va treure la seva pròtesi dental i la va oferir al malalt del seu costat per tal que dinés de gust. Bon Nadal!

.

Bosc escrit

2010-12-21T20:23:00.002+01:00

.
Descric un bosc,
enmig d’arbres escrits
canta el cu-cut.

L’heura s’enfila
per conèixer la lluna,
la sobta un núvol.

Reprèn la pluja,
l’aigua fa de mirall,
el vent l’ondula.

El pi es sorprèn,
l’ocell fuig espantat,
salta una pinya.

Coixí de molsa
vora el llit verd de fulles,
dorm el pinyó.

I dormo jo
dins d’un bressol de lletres:
ronco amb les erres.

.

Consell provisional

2010-12-12T14:32:00.013+01:00

.
Si t’ha deixat la teva parella el dia que a casa tens una fuita espectacular d’aigua, i tens números vermells al compte corrent, i a més et descompten el 5% del sou, i ho has perdut tot a la rifa, i a més a la feina ha caigut el servidor informàtic davant de centenars de clients; no et preocupis més, respira fondo, alça’t de la cadira amb valentia i marxa, ves al pub més proper i pren-te una pinta (o dues, més no) de la teva cervesa preferida. I prega perquè demà no torni a ser avui.

(Inspirat en un text de l’escriptor irlandès Flann O’Brien, adaptat i destrossat per mi)

.....................................................................................................................Foto: Flann O'Brien

.

Guirigall a Chatanooga

2010-12-09T21:43:00.011+01:00

A prop de l’estació de tren de Chattanooga, Tenesse, Estats Units, hi ha un bar ple de rodamóns, camioners, camioneres, cowboys, i altres girls i boys apilotats al voltant de la barra i a les taules, consumidors de cervesa, bourbon i altres tipus de mam. Algú, mentre espera que arribin més cerveses, acaba de posar una moneda a la màquina de música del costat dels lavabos i comença a sonar Steel Rails d’Alison Krauss, la veu de la qual s’escola enmig de la nombrosa clientela. A més, avui aquest bar és el punt de trobada del grup de gent que s’ha conegut a través d’una xarxa social d’internet, han quedat allí a l’espera que arribi el tren de les 3 i 5 que els portarà, després de transbordaments, a passar el cap de setmana a Bonita Springs, a poques milles de Miami. La majoria dels seus membres s’han conegut per webcam, o per foto, ja sigui real, retocada o rejovenida, o per fotos usurpades a Angelina Jolie, Robert de Niro, Charlize Theron, Denzel Whasington, Milla Jovovich, Demi Moore, Tom Hanks, Audrey Hepburn, Carles Puyol, o Vivien Leigh entre altres.

- Hola Fergie, com estàs?
- No, no em dic Fergie, em dic Fanny
- Ah, Nancy, no t’havia entés
- Que no sóc la Nancy, sóc la Fanny, sents Betty?
- Betty?, no, jo no em dic Betty, sóc la Peggy
- Ets la Peggy, Betty?
- A veure, si sóc la Peggy no sóc la Betty, Fanny, que no m’entens?
- Sí, Peggy, perdona, necessito trobar la Betty i la Patty o com coi es digui, saps on són?
- Es diu Patty Sue, i no sé on són ni m’interessa, ahir no paraven de remugar pel xat, es veu que encara havien d’escollir el menú d’aquesta nit. No paraven de marejar la perdiu!
- Una altra vegada! No van dir que totes dues volien espaguetis?
- A la Betty no li agraden els espaguetis!, i la Patty Sue diu que de primer vol confit de confeti o alguna cosa per l’estil.
- Ai coi! Però si el confeti no es menja!
- Deixa-la –riu la Peggy_ no vol entendre que espaguetis i confeti són dues coses diferents, quan vegi el plat ple de paperets de colors i serpentines ja veurem com s’ho menja. I per què les busques?
- Per què ahir em van dir que em passarien a recollir amb el cotxe per venir aquí i no ho han fet amb l’excusa que el cotxe de la Patty Sue rellisca quan plou.
- Alça! Si no ha plogut a Chattanooga des que Clinton era a la Casa Blanca!

S’obre la porta del bar i entren la Polly, la Molly, la Margie, la Fergie, el Bobby, el Ricky, el Dickie, el Freddie i altres.
- Mira, ja entren...
Torna començar la ronda de salutacions, gairebé tothom parla alhora:

- Hola Betty,
- No, no sóc la Betty, sóc la Polly, i tu, ets la Margie?
- No soc la Margie, sóc la Fanny
- Hola Bobby
- No sóc el Bobby, sóc el Dickie, Freddie.
- Tu deus ser la Peggy o la Fergie?
- No sóc la, la,... qui sóc, Polly?
- No sé. Jo no sóc la Polly, sóc la Molly, la Polly és aquella morena, però si descartem tots els noms, diria que ets el Ricky.
- Com vols que sigui el Ricky, si sóc una dona!
- Doncs, connecta’t a internet i busca’t a la xarxa, a veure si t’identifiques, entre tants noms i fotos manllevades no ens aclarim!
- I doncs, només falten la Betty i la Patty Sue? On són aquestes dues tocatardanes?
- Ara truquen –diu la Peggy amb el mòbil a la mà-
Parla i escolta una estona, alça la veu, es mou a saltets, i quan els altres la noten una mica alterada, apaga el telèfon de cop, i diu:
- La Betty i la Patty Sue estan buscant aparcament als afores...
- Arribaran tard i el tren se’ls escaparà – l’interromp la Fanny feta un sac de nervis-
- Nooo! - exclama la Peggy-, estan ben repapades buscant aparcament als afores de Bonita Springs! Diuen que ahir al matí es van assabentar que avui divendres no passa el tren de les 3 i 5 per l’estació de Chattanooga!

.

Hivern

2010-12-03T14:13:00.005+01:00

:
Arriba el fred galopant a cavall del torp desbocat, arriben des de terres nòrdiques esmolades espases de caramells que assenyalen el camí de l’hivern. S’atura aquí, davant del portal de casa, he sentit com tusta gairebé de manera imperceptible els baldons de les finestres. Arraulit al llit veig com el fred es posa l’abric de neu amb la lenta carícia d’uns guants blancs de gebre als dits, i que sense donar cap importància a allò que passa al seu voltant, senyoreja com un noble al vast palau de gel que es va edificant al voltant del meu llit.

Entro en combat. Clic! poso la calefacció.

A poc a poc, després de travessar la freda nit, llarga i balba dins dels passadissos del palau de gel, el fred es treu els guants de gebre, penja l’abric de neu que ja es fa fonedissa, i amb els capcirons dels dits em fa adéu. Abans de sortir per la porta em diu amb un fil de veu amenaçadora: Tothom em fa fora de les seves cases, no m’hi voleu, però ja cal que us calceu bé i us abrigueu perquè demà al matí us espero al carrer!

. .

8 mesos després...

2010-11-22T14:16:00.002+01:00

.
La fullaraca de les caducifòlies encatifa la terrassa de groc, les falses acàcies del carrer s’han despullat ajudades pel vent tardorenc, i gràcies a aquesta nuesa arbòria m’arriben les mirades des dels balcons de l’altra banda del carrer.
La mirada més directa m’arriba del despatx d’advocats, veig com es belluguen les cortines, s’obre la finestreta i surt una dona quarantina, alta i esvelta, parla pel mòbil i fuma amb la mirada clavada a la meva balconera. Reconec que m’intimida una mica, tot i que vull creure que no es fixa en mi i que no s’atreviria a escodrinyar la meva intimitat.
La noia, que mira absorta en la seva conversa telefònica, potser s’ha fixat que fa poc que visc allí, però no sap que des que he canviat de domicili i de ciutat no trobo a faltar el soroll de cotxes ni els tocs de clàxon d’impulsius consumistes de la histèria o de la pressa. Ni sap que no trobo a faltar els crits simiescos dels que surten dels bars a altes hores de la nit.
Només trobo a faltar els aromes que s’escampen pels carrers de Gràcia, tant els aromes de la cuina casolana com de la cuina exòtica, i els aromes de la gent i dels carrers en sí, que emanen dels portals i les botigues de manera peculiar. I trobo a faltar el color genuí i imaginari de les persones, i la diversitat vestida de normalitat.
També et trobo a faltar a tu, a l’altra banda del blog, i me’n sento culpable perquè he estat absent tots aquests mesos, i no sé quan podré tornar.
Finalment avui he escombrat la fullaraca de la terrassa mentre pensava com dir a la dona del despatx del davant que fumar amb el cap fora de la finestra no evita que la pudor de fum entri a l’estança, ho sé per la meva experiència d’ensumador passiu.
A fora només es sent la flaire tardorenca de fulles seques, i la necessitat de dir-t’ho.

.

Entre dos focs

2010-03-24T20:27:00.005+01:00

.
Llegeixo a les notícies que cinc bombers catalans han estat confosos amb etarres per la policia francesa, entre altres coses perquè parlaven entre ells en un “espanyol estrany”. Em pregunto què hauria passat si no fossin bombers, reconeguts i amb el suport del seu departament, i que haguessin estat cinc amics de diverses procedències.

A finals dels anys 80, quan venia sol d’Amsterdam en tren Talgo des de París, poc després d’haver passat La Jonquera vaig veure passar dos homes, un amb barba i l’altre amb bigoti, que no paraven d’anar amunt i avall i mirar una i altra vegada dins del meu compartiment. Al cap d’una estona de veure repetidament la mateixa escena em vaig aixecar del seient per preguntar al revisor del tren si pararia a Passeig de Gràcia. L’home em va respondre amb un sí, expeditiu i nerviós. Tot seguit l’home de la barba es va plantar al meu davant i em va ensenyar una placa: “Policia, acompáñeme!”. El del bigoti estava a l’altre extrem del vagó amb les cames separades, preparat per evitar que fugís corrents o que saltés del tren en marxa com un heroi.

El revisor, que continuava nerviós, va obrir un compartiment del tren amb una dringadissa excessiva de claus, no sé si li tremolaven les mans o les claus el feien tremolar a ell. Els dos policies em van fer entrar a dins i van començar a disparar a preguntes que escric en versió doblada:
- D’on véns, on vas i qui ets?
- Vinc d’Amsterdam -vaig dir.
- Aha! Així que véns d’”Asterdan”? I què has fet a “Asterdan”?
-Turisme
- Ah sí? Ja em diràs que té de turístic “Asterdan”?- m’interrogava un d’ells amb ironia.
- Canals, museus, ambients, bla, bla, bla...
-Quins museus, pots demostrar-ho? Quins ambients? Què has comprat? Què portes a la motxilla?
-Miri-la, és tota seva, -vaig dir mentre l'obria, i el primer que vaig treure va ser una reproducció de La Lletera de Johannes Vermeer...
- Ah! –va fer el poli (ja et tenim, devia pensar)- i això ja ho has declarat a l’aduana?
- No veus que es un pòster –va aclarir-li l’altre poli, que devia fer el paper de bo o el paper d’intel·ligent, o el paper de saber-se tots els papers.

El temps se’m feia etern mentre jugàvem als gats i a la rata. Els polis, després de metrallar-me a preguntes, em van dir que no calia que desfés la motxilla, que ja sabien que no era un camell amb la gepa plena de droga, i que si ho hagués estat els hauria negat d’entrada que venia d’Amsterdam. En efecte, ells havien fet la seva feina per una banda, i els traficants també per una altra. I encara havien plegat d’hora.

Tot seguit van dir, “Esta es tu estación, ya puedes bajar”. I tant que vaig baixar, cames ajudeu-me!

.

Un vespre de gener a Solsona

2010-02-07T13:44:00.003+01:00

Els meus passos ressonen a la Plaça de Sant Joan, tot és silenci i calma fins que les nou batallades de la Torre de les Hores s’estavellen a les pedres centenàries dels murs. Són les nou del vespre i ja no queda ningú pels carrers, només es veu alguna botiga amb la persiana mig abaixada i algú que endreça a dins. Fa fred.
Enmig la plaça, la font i la capelleta de sobre semblen endormiscades, però paga la pena atansar-hi per rellegir i reviure el poema de Josep Maria de Segarra Record de Solsona, reproduït en una placa.
A continuació camino fins a la Plaça Major, també silenciosa i quieta; potser el fet que no hi hagi ningú em permet contemplar-la amb una altra mirada, se’m fa més mística, més bella, puc resseguir el poema arquitectònic de finestres, balcons, façanes, i arcades amb una tranquil·litat absoluta. En un racó de la plaça es veu moviment humà dins d’un bar; el moviment, però, només és de les extremitats superiors, ja que la majoria estan asseguts als tamborets de la barra.
Baixo pel carrer de Sant Miquel, arribo a la plaça de la Catedral, on es repeteixen in crescendo les percepcions de les altres places abans esmentades. En un balcó del davant hi ha penjada la senyera i la bandera republicana, cosa que em commou perquè em fa venir a la memòria el nom de Xavier Jounou, alcalde mort recentment als 50 anys, i de qui guardo entranyables records de quan anàvem a l’escola durant l’adolescència.
Surto del casc antic pel Portal del Pont, travesso el pont, em dirigeixo al Camp del Molí. Allí sembla que hi ha més vida humana: un jove camina de pressa amb la maleta tròlei i només alenteix el pas quan passa un cotxe, un home treu la brossa, i una parella es passeja amb el gos. Un gos menut, menut.

Apunts des de Sant Joan Despí

2010-01-25T22:20:00.009+01:00

.
És l'hora de plegar, me’n vaig de la feina amb una certa dificultat per trobar la sortida després de pujar, baixar i moure’m per passadissos de llarg recorregut. Surto, finalment; però aquest cop no camino fins l’Avinguda Gaudí tal com comentava A les envistes de sant Joan Despí, sinó que maldo per creuar les calçades que provenen de la rotonda per anar a la parada del tram anomenada Hospital Sant Joan Despí / TV3.

Aquest matí plovia, no m’he mullat gaire, però el fang dels voltants del nou Hospital se m’ha enganxat a la sola de les sabates fins al punt que ja començaven a pesar una mica més, tal com em passava de petit quan anava a l’escola rural durant els dies de desglaç. En el trajecte relliscós sobre el fang algú deixava anar comentaris sobre què passaria a les sabates de les autoritats el dia de la inauguració de l’Hospital, si continués amb aquest temps; però tranquils, que com a màxim no se n’empastifaran més de dues per barba.

Per postres, a la sortida m’he adonat que algun espavilat m’ha pispat el paraigua. Després d’esmorzar n’hi havia de tots colors, de paraigües; però ara només en quedava un de color rosa, i que no corresponia al meu de color negre. He de creure que ha estat algú que se l’ha endut amb el propòsit de servir-se’n provisionalment i s’ha oblidat de tornar-lo. O sinó, què podria ser? No cal pas avisar la policia ni cap autor de novel·la de detectius per treure'n l'entrellat. Són coses que passen...

De tornada a casa acostumo a baixar a la parada de L’Illa per caminar fins la vila de Gràcia. És un passeig de poc més de mitja hora mentre observo l’efervescència humana i els entra-i-surts de la gent que se sap de memòria d’on ve i on va, o almenys així ho sembla. Avui, però, la desaparició del paraigua ha fet que tornés en metro per si de cas tornava a ploure.

Per sort no ha plogut més, i quan he arribat a casa he començat a netejar-me com els gats.

Neu

2010-01-10T20:20:00.006+01:00

És el moment idoni preparar-me un te, l’aigua ja és a punt de bullir, en tiro a la tassa per tal d’escalfar-la i tot seguit la torno al bullidor. Poso la bosseta de te dins la tassa calenta, oloro el vapor de te torrat abans de tirar-hi un altra vegada l’aigua calenta i deixar-la reposar. Mentre reposa uns minuts, m’assec a la vora de la llar de foc i contemplo com la flama rosega els buscalls amb roentes queixalades. L’estella de teia ha encès el foc amb tanta força que de seguida s’ha abrandat i ha deixat l’espai confortable.
Des de la finestra estant veig com neva, m’imagino, només m’ho imagino, que hi deu haver un ampli desplegament de meteoròlegs i enviats especials amb les càmeres de televisió, a veure qui l’ensenya més grossa, la nevada. No sé com s’ho fan, però sempre aconsegueixen arribar molt abans que les màquines llevaneus, així de fàcil per poder ensenyar les imatges d’un poble incomunicat.
A fora, els nens juguen a la neu, es tiren boles blanques i netes els uns als altres, i fan ninots de neu que somriuen per sota el nas de pastanaga.
Deixo d’imaginar-me més coses. Agafo la tassa de te amb les dues mans per escalfar-me-les. Quina aroma, quin sabor, quina escalfor...

.

Bones Festes!

2009-12-23T10:36:00.005+01:00

A les envistes de Sant Joan Despí

2009-12-19T13:43:00.002+01:00

.
Surto de la feina una mica més tard del compte, camino fins a l’Avinguda Gaudí, però en comptes d’enfilar cap a Gràcia com de costum, avui baixo fins a la Sagrada Família. Sempre es agradable veure com l’Hospital de Sant Pau i la Sagrada Família s’emmirallen l’un a altra amb mirada arquitectònica. Trobo que l’Avinguda Gaudí és un lloc excel·lent per passejar, badar, i furetejar, un lloc que trobaré a faltar quan d’aquí a poc més d’un mes em traslladi a treballar a Sant Joan Despí. Perdré el contacte diari amb alguns dels companys de feina, no podré fer la tertúlia tan sovint amb ells, ja no seré un passavolant més del barri ni em barrejaré amb la seva gent, i tot això em dol. I perquè no dir-ho, em dol saber que ara no podré improvisar un dinar de divendres a la Piazzenza, o un glop al Michael Collins pub. Ho podré fer sí, però tot haurà de ser més calculat.
No obstant, no ho dic amb pena, anar a treballar a Sant Joan Despí, al futur Hospital, m’il·lusiona. A vegades patim pels canvis perquè tenim por al desconegut, però també he descobert que podem tenir il·lusió pel desconegut (un desconegut bastant conegut, per altra banda). Els canvis són beneficiosos pel coneixement, desvetllen la creativitat i mantenen la ment desperta. I les trobades amb excompanys de feina i els passejos per l’Avinguda Gaudí els podré gaudir de manera més intensa, perquè transcorreran en un espai redescobert.
Ja us ho explicaré d’aquí uns mesos, no d’immediat, sinó quan ja hagi metabolitzat el canvi.
.

Un caçador de bolets, caçat amb calçot i sense calçat

2009-11-08T21:09:00.001+01:00

.
Un cargol bover puja cautelós per la paret de l’hort
a la recerca d’una fulla de col;
un altre cargol dorm arronsat dins la closca,
arran la paret, darrere d’un teulís desendreçat.
És diumenge i la mandra es més ben vista que els altres dies,
almenys en podem gaudir obertament, sense prejudicis.
El sol matiner llisca esbiaixat, més net que de costum,
no se sent cap remor, descansen els de pagès
i els animals de les granges també,
avui no pateixen assetjaments productius.
De sobte, però, el boletaire de ciutat deixa anar, alegre, un crit:
Ja tinc la cistella plena!
Plena –ell no ho sap- d’espècies al·lucinògenes.
El gos lladra, el gat s’amaga al paller, i el cargol bover
s’enrosca dins la closca que l’insonoritza.
Els de pagès es desperten sobresaltats,
i els animals de les granges també.
L’endemà, quan surt el sol, el boletaire
apareix ple de felicitat en un món de grocs, magentes i blaus.

.

Xup-xup

2009-11-07T11:57:00.005+01:00

.
Ara quan arribis a casa abaixa el foc i deixa que el guisat faci xup-xup durant mitja hora, després ja pots apagar el fogó. De primer us podeu menjar els macarrons que van quedar d’ahir. Ah, que us els vareu acabar per sopar? Bé, aleshores hauràs d’escalfar el brou que hi ha a la nevera, per a tu i per a la teva mare en tindreu de sobres. D’acord maco? Sí, jo arribaré tard. Un petó.
El dentista penja el telèfon, ja fa deu minuts llargs que un aparell em manté la boca oberta com un badall d’hipopòtam, tot seguit hi dirigeix la làmpada per mirar-me-la mentre em diu:
- Parlava amb la meu fill, saps, (és clar que ho sabia, no puc parlar però tinc orelles!) ara acaba de sortir de l’institut. Els he deixat el dinar a mig fer, ara quan arribi a casa haurà d’abaixar el foc perquè el guisat vagi fent xup-xup durant mitja hora, després ja podrà apagar el fogó, i de seguida arribarà la seva mare. (I ara perquè m’ho repeteix tot això? per si no ho havia entès prou bé?) El nen té catorze anys i ja pot trastejar per la cuina. Ara resulta que ahir es van acabar els macarrons, sempre passa igual, jo els deixo el dinar a punt, me’n vaig a treballar i no el tasto. Bé –deia mentre em furgava el queixal- hauran d’escalfar el brou de la nevera, sempre en deixo, i per sopar ja prepararé alguna altra cosa.
Després de callar uns segons per donar pas a un lleuger brunzit de llima torna a parlar:
- Molt bé, això ja està. Ara ja pots glopejar una mica d’aigua...

A fora la recepcionista em pregunta si havia de donar-me un nou dia de visita.
- No, no caldrà – contesto-
- Així no t’ha dit res el doctor?
- Sí, m’ha dit que quan la seu fill arribés a casa hauria d’abaixar el foc perquè el guisat anés fent xup-xup durant mitja hora i que després ja podria apagar el fogó.
-I què més?
- Doncs que la mare (o sigui la dona d’ell) i el fill s’haurien d’haver menjat els macarrons que havien quedat d’ahir, però com que ja se’ls havien cruspit pel sopar, que escalfés el brou de la nevera.
- I?
- El que no he pogut esbrinar és què hi havia per postres.
.

Obert per vacances

2009-08-14T19:25:00.004+02:00

Durant aquests dies la ciutat està mig buida. Avui al matí quan he sortit al carrer se sentien sorolls nous que dies enrere eren imperceptibles, com per exemple els cops de taló d’algun vianant o el cruixit de la fulla seca del plataner mentre s’aixafa. Tot té un aire més tranquil, més compassat. Sembla que ningú perdi l’autobús tot i que ahir en vaig perdre dos, un rere l’altre, però no vaig córrer, entre altres coses perquè hauria trencat aquesta calma matinal, i a la feina tampoc calia arribar-hi d’hora.
Al metro o a les cues dels supermercats penso que quan surti per la porta apareixeré per sorpresa en un altre país europeu, perquè no sento que ningú parli el meu idioma. De fet, tampoc és que aquesta percepció canviï gaire la resta de l’any, però ja hi estic més avesat.
A la tarda els veïns de Gràcia es concentren en diversos trams de carrer, són oasis habitats enmig el desert estiuenc de ciutat, per engalanar-los i preparar la festa major. A fora d’aquests trams circulem 4 gats i algun gos. I a partir de demà uns quants menys: obro les vacances.

Una ullada des del tren d'alta velocitat

2009-07-26T20:04:00.008+02:00

Quan el tren d'alta velocitat comença a córrer tot el que passa pels costats es transforma en una imatge ràpida i fugaç. Les vistes, de prop són ombres borroses i illegibles; i de lluny, en una perspectiva més ampla, el paisatge es mou a càmera ràpida:

Polígonsindustrialsarrand’autopistesiautovies, pontssobreriusicanyissars, campsllauratsmasiesrostollspinedesmuntanyes,
serratspelatsboscoscremats, campsd’olivera, vinyesimésvinyes,campsdefruiters,ermsermotsermassos,
campanarspoblesllogarretsxemeneies,
parcseòlics,rengleresdepollancresiplanúriesverdesderegadiuretalladespermolesermoses,
ramatsd’ovellesacabadesd’esquilar,
llogarretsaclofatsenmigdecrestessotauncastellenruïna,
rengleresderuscs.Mésimésparcseòlicsiaspesquegraten elvent,túnels,campsdeblatdemorosotaaspersors,plugimsd’aigua,
alzinars,campsdegira-sols,campsdelavanda. Erms,ermots,ermassosermososdinsd’amplesplanúries. Urbanitzacionsfantasmesinacabades,maquinàriapesadaabandonada,
desmuntsdeterraiferrallamuntegada.

Fi de trajecte.

De Calàbria a Sicília en tren

2009-07-18T13:04:00.016+02:00

És necessari construir un pont a l’estret de Messina? Hi ha moltes controvèrsies, els partidaris del no s'estan mobilitzant...
Aquest estiu farà 20 anys vaig travessar aquest estret. Poc m'imaginava el projecte del pont. A la tornada vaig escriure això:

Pels volts de les set del matí, quan el sol encara mandreja al sud d'Itàlia, el tren que va de Roma a Palermo s'atura per fi a l'estació de Villa San Giovanni, situada arran del port, a un pas de l'illa de Sicília. Fa estona que estic despert, de fet gairebé no he aclucat l’ull en tota la nit per culpa de l’home que ha acaparat tot el seient estirat sense les sabates; mitjons enllà, formatge pudent.
Després de vuit hores de trajecte surto del tren ben baldat; però tot el mal sabor de les incomoditats nocturnes s'esfuma quan em poso la motxilla a l'esquena. Agraeixo el primer aire impol·lut del matí mentre em dirigeixo al ferri que m'ha de traslladar a la ciutat siciliana de Messina.
La travessia hauria de ser bastant ràpida - uns trenta minuts dura- si no fos perquè els vagons del tren de Roma s'han de redistribuir a l'interior del ferri, cosa que retarda la sortida. Per a mi és una sorpresa que el tren s’hagi d’entaforar al ferri, em pensava que els viatgers trobaríem un altre tren a Messina. Per aquesta raó ens estem una bona estona aturats; no obstant això, l'espera no se'm fa llarga quan viatjo per plaer, és l'hora d’observar minuciosament els detalls que serien imperceptibles si els esborrés la mà ràpida, superficial i improvisada de la pressa.
Quan el ferri comença a moure's parsimoniosament, jo ja estic fart de seure en un banc de coberta; en canvi, hi ha gent que ronda pel meu davant, amunt i avall, ansiosa per trobar un nou seient o bé per presenciar una bona panoràmica. Després de virar el ferri, a l'altra banda del mar apareix l'encotillada ciutat de Messina reconstruïda després del terratrèmol de 1908.
Els passatgers habituals es cruspeixen un entrepà o proven el cafè de màquina en un vas de plàstic mentre fullegen els diaris locals. N'hi ha que encara no acaben de trobar un espai on seure, com és el cas de la jove siciliana vestida de dol, carregada de bosses i amb un nen que li dóna la mà. Ella s'ha adreçat a mi per preguntar-me no sé què, sóc incapaç d'entendre-la; però de seguida he deduït que em preguntava si havia vist el seu segon fill, pel crits que clava al mocós que apareix i saltironeja més enllà com un poltre salvatge. Al darrera de la mare deambula el presumpte pare, un home escardalenc, amb la samarreta imperi ratada per les puntes de cigarreta, i les mans a la butxaca, en plena demostració de conducta autòctona. Un cop agrupada, la família siciliana s'asseu al meu costat i amb uns hàbits més aviat tumultuosos desemboliquen l’esmorzar, que per això sí que té mans el presumpte pare.
El ferri, empatxat de vagons, sobre els aquàtics carrils de l’abisme blau fendeix la mar que s'obre de bat a bat davant meu com un còdex de pàgines interminables, plenes d'històries intenses, llegendes i aventures escrites des de fa segles. Actualment d’aventures poques en passen quan travesses l’estret, perquè la potència i la velocitat de les turbines del ferri fan imperceptibles els remolins i els corrents d’aigua, però en l’època d’Homer, Ulisses i els seus remers es jugaven la pell per molt bé que enverguessin la vela quan es girava vent. Recordo el llibre de l’escriptor i navegant Ernle Bradford, titulat En busca de Ulises, en el qual identifica les descripcions topogràfiques de l’Odissea, i en aquest cas, a l’estret de Messina situa la presència dels dos monstres Escil·la i Caribdis a una banda i a l’altra de l’estret: les barques estavellades a les roques semblaven devorades pels monstres aïrats, que es cruspien les persones, guardaven els tresors, i escopien les posts.
Reprenent el fil del viatge, ara ja veig Messina aquí mateix, i sento com m'envia la primera alenada d'aire de terra siciliana, plena de paratges asprius.
Al port de Messina, els qui continuen el seu viatge cap a Palerm han de tenir la paciència d’esperar que els vagons del tren surtin del ferri i es tornin a unir per formar una gegantina serp metàl·lica. Jo, en canvi, com que vull anar a Taormina, agafo un altre comboi després de perdre’m diverses vegades per la laberíntica estació. D'aquesta manera emprenc el camí testimonial dels grecs i dels romans que encara es manté viu per tota la illa de Sicília. El tren que m'hi porta em xucla fins a aquells indrets únics, extraordinaris i, potser, màgics. Els seus rails són els llaços que em condueixen des del present fins als vestigis antics.
L'estada a Taormina ha de durar poca estona, per això l’explico amb quatre esgarrapades. Si vull arribar a la vella vila he d'ascendir per una carretera molt elevada. Posat a dalt, visito el teatre grec, obert com una conquilla de cara al mar Jònic. Des d'allí també puc albirar el volcà Etna, cosa que evidencia el bon gust dels grecs, ja que la ubicació del teatre és perfecta.
La part medieval de Taormina és molt acollidora, un lloc habitual pels turistes que s'entesten a fer viatges organitzats i compres compulsives de records que demostrin el seu pas per aquell lloc.
Com que tinc el temps just per agafar el pròxim tren, baixo a l'estació en bus i retiro l’equipatge de la consigna. No vull arribar tard a la pròxima cita, Siracusa, ja que encara necessito trobar alguna pensió per pernoctar.

Tràveling vora el mar: atzavares, pinedes, xiprers, penyals i platges solellades s'atansen, passen pel meu davant i fugen per l'altra banda de la finestreta. El moviment sobre el carril atribueix una mena de velocitat al paisatge, una velocitat que tot ho transforma en paradisos efímers i inaccessibles, fets a mà pels déus del mediterrani. Ja cap a finals del trajecte, prop de Siracusa, s'esvaneix la naturalesa més sagrada i les vistes prenen un caire totalment industrial per la proximitat de la ciutat, amb refineries i ziga-zagues de tubs de totes les mides.
Siracusa està abarrotada de turistes, la qual cosa em dificulta la recerca d'estatge. A còpia de buscar aconsegueixo una petita cambra fosca, sense ventilació ni lavabo, en una pensió llòbrega. El patró és un home gras i llefiscós, duu un braçalet de coure tan brut que deixa rastre de verdet al voltant de la pell del seu canell. Durant tota la nit tinc picor per tot el cos, i al matí m’adono que no dormia sol, sinó amb una corrua de formigues sicilianes.
La ciutat posseeix un bon grapat d'encants. No els anomenaré pas tots, ni de bon tros. Solament a l'illa d'Ortígia es pot emprendre la velocitat imaginària que travessa la història de cap a cap. Així circulem des de la llegenda d'Aretusa, convertida en bellíssima font d’aigua dolça arran del mar, passant per les columnes del temple d'Apol·lo, pel món bizantí, fins a arribar a tota una sèrie meravellosa de façanes d’estil barroc i neoclàssic, tot plegat esculpit per destres braços humans que deixen la seva empremta anònima a les parets dels segles.
A l'altra banda de la ciutat, el teatre grec envoltat de frondosos xiprers em convida a entrar en el meu tren interior. Saber que em passejo plàcidament pel mateix punt on es representaven obres d'Esquil i d'Eurípides m'accelera aquesta locomotora buida de coneixences que tots portem connectada a la catenària que ens transmet l’energia d’entendre el llegat dels antics savis.
M'assec a la grada del teatre, estic sol, no hi ha ningú més. M'enlluerna el sol de la tarda que bruny una ratlla de mar llunyana. A l'escenari apareix un japonès enganxat a la càmera fotogràfica: Clic!, clic! i Clic!
Demà t’escriuré des d’Agrigent.
.

Pedregada

2009-06-28T20:39:00.003+02:00

.
Se’m presentava un cap de setmana llarg de Sant Joan. Cinc dies de vacances per anar a la masia, i per dir allò que repetim en aquests casos: “per desconnectar”.

En efecte, el dia 25 vaig desconnectar, però no jo, sinó els electrodomèstics, les antenes de TV i de telefonia, i tota mena d’aparells elèctrics que corrien el risc de ser fulminats per un llamp malintencionat. Per la tarda es va posar a ploure amb força, queien llamps, ressonaven els trons, saltaven espurnes del cel. Va caure calamarsa i pedra, i aigua a bots i barrals. En poca estona el pluviòmetre marcava 30 litres per metre quadrat. Després van venir uns moments de treva, treva relativa, perquè els núvols giravoltaven i agafaven embranzida per tornar a atacar. El cel es posava cada vegada més fosc de mamatocúmulus, paraula que sembla manllevada d’un diccionari de monstres, cosa que feia preveure l’ofensiva final de la tempesta.

I sí, va reprendre la pluja, els llamps i els trons, i va començar a pedregar amb violència, queien pedres com pilotes de ping-pong que rebotaven a terra i saltaven enlaire, potser es volien enfilar de nou al núvol per tornar a repetir l’atac. Des del cel uns antiavalots sense caporal ens dispersaven amb bales de glaç dirigides sense pietat. Tots tancats a casa. De sobte es van sentir uns trucs a la porta del darrere, era l’atac meteorològic d’un escamot de bàrbars invisibles que intentava esbotzar-la, sort que estava tancada. Des del portal de l’entrada buscava el pluviòmetre amb la mirada, havia desaparegut, un projectil l’acabava d’esmicolar. Em vaig quedar assegut al banc de fusta de l’entrada de casa amb la mirada clavada a fora, només esperava el final de la tempesta, el temps corria amb lentitud. Tanta lentitud, que semblava que s’havia aturat en una pedregada inacabable.

Després, la calma a les altures. Vaig obrir la porta del darrera, ja no hi havia bàrbars, només un gruix de projectils de glaç. Vaig sortir a fora. L’aire feia olor de fonoll trinxat, i de romaní trinxat, segons la direcció del vent o de l’ensumada. El sol enviava una mena de llum oliosa i esbiaixada que llepava el paisatge. De lluny se sentia el cant d’una guatlla que encara estava animada. De prop veia un cargol minúscul que pujava pel creixent d’un pi, potser era la primera vegada que la seva mare el deixava sortir sol després d’una tempesta.

I no tanta calma a la terra. La collita de cereals feta malbé en un tant per cent elevat. Algunes teules trencades. A l’hort, el rastre d’una estampida demolidora de búfals. Els arbres plomats, sobretot els de fulla ampla; i les fulles que queden ara són cassigalls. I no parlem dels nius d’ocell malmesos.

Al cap de poc m’assabentava que els veïns de Llobera, i sobretot els de Torredenagó, havien patit una tempesta encara més dura. Ho lamento molt. Feia cinquanta anys que no passava una pedregada com aquesta, diuen els que se’n recorden. Esperem que el temps es descompti i que en passin molts més.

.

Al pub de McClaffany

2009-06-24T20:48:00.007+02:00

.
Mentre escolto cançons
en un pub de Dublín,
els peus se me’n van lluny
del meu cap pensarós.
Canto i ballo tot sol
com un cowboy febrós,
udolo com un gos,
faig un gir amb el cos,
i ballo de bracet
amb l’afable irlandesa
que giravolta empesa
per la música encesa
del quintet dublinès.
Faig un salt al revés,
i ballo de bracet
amb un jove canós,
l’amic de l’irlandesa,
que no perd la destresa
amb la mà a la cervesa.
Em tombo un altre cop,
ella, que s’engresca,
em fa un petó a la fresca
i em deixa un rastre roig
a la galta –quin goig!–,
tan roig que em torna boig.

Sopar de Germanor

2009-06-20T14:02:00.006+02:00

.
─ Mama, vull berenar! ─ Digué el nen mentre estirava les faldilles de la seva mare per cridar-li l'atenció. Ella, que enraonava aferrissadament amb una altra dona, no li feia gens de cas, fins i tot ignorava aquella presència diminuta i, capbussada en la conversa, potser ni tan sols recordava que tingués un fill.

El nen, però, tornava a insistir amb la ferma convicció que tard o d'hora algú faria cas a les seves reivindicacions gastronòmiques. Ara sí, la seva mare s'adonà de la súplica, però els resultats no foren tal com el fill s'esperava. De manera simple i gairebé imperceptible ella li clavà una mirada increpadora i digué: ─ Ara no, que ja ve l'hora de sopar i no voldràs menjar res més─ . Un mutisme momentani emergí del fons del nen, es quedà molt seriós i disgustat. Botí una mica els seus llavis molsuts i accentuà el ritme de les respiracions, a punt d'esclatar en plors.

La mare, que continuava xerrant amb l'altra dona, el controlava tot sovint amb la mirada, sense mostrar el més mínim interès, només per provar fins on arribava la voluntat del menut que de moment no es posà a plorar. Semblava que poc a poc s'anava refent, i que es mostrava prou assenyat com per comprendre els motius que li havia exposat la mare, però el que no sabia ningú és que el nen elucubrava la manera de convèncer-la definitivament. Ara no diria que vol berenar com si fos la petició rutinària de cada dia, sinó que empraria una tàctica més directa: ─ Mama, tinc molta gana!─ I un altre cop li tornava a tibar les faldilles de la forma més desesperada possible, a punt d’estripar-les-hi. La mare reaccionà:
─ Nen, vols fer el favor d'estar quiet d'una vegada! Au, anem cap a casa que farem tard al Sopar de Germanor!
Ara el petit s'adonà que definitivament havia aconseguit dinamitar la conversa de la mare, que l’agafava de la mà i se l’enduia d’una revolada mentre s’acomiadava de l’altra dona.

La mare gambava de pressa i el fill havia de córrer perquè feia les passes molt més curtes i desequilibrades per l'embranzida. Ella, enfadada, reprovà el comportament del menut. Li recordà que d'un parell de dies ençà ja l'havia advertit que aquella tarda no berenaria perquè durant aquells dies se celebraven les Jornades Gastronòmiques de la Caça, al poble, i com cada any, el darrer dia es feia el Sopar de Germanor a la plaça major.
─ Espero que el comportament d'aquest vespre sigui millor que el d'aquesta tarda, o sinó t'enviaré a dormir sense postres i sense que vegis els focs d’artifici.

A l’hora de sopar, un cop començada la festa, el nen punxava amb la forquilla una oliva que sortia disparada cap al centre de la taula. Repetia l'acció tot anant a l'encalç de l'oliva: Se li tornava a escapar. Ara la persecució se li feia impossible ja que l'oliva era a l'altra banda de la taula, encastada a sota d'un plat. La seva mare li tornà a clavar crits.
─ Ets un cas, fill meu!. Abans et queixaves de gana, i ara només et dediques a jugar amb una oliva.
El nen no contestà perquè sabia que si ho feia se la carregaria de veritat. Es quedà quiet davant del plat, remenant la carn amb la forquilla, passejant-la d'una banda a l'altra amb desgana. De fet no li agradava la carn de caça, i possiblement no li agradava perquè imitava el gest d'un grup de gent (entre ells el seu cosí gran al qual admirava amb devoció) que repudiava aquestes pràctiques cinegètiques per una qüestió de principis i sobretot per respecte a les espècies que l’ecosistema ja regulava, encara que no estiguessin en perill d’extinció.

Allò que ningú no s'esperava és que aquest grup de gent, partidaris de les noves tendències culinàries i de la cuina vegetariana, s'alcés de taula a mig sopar i cridés clamorosament consignes en contra de les Jornades Gastronòmiques de la Caça.

Aleshores, per restar importància a l'incident, l'autoritat que presidia el Sopar de Germanor s'aixecà de la cadira per fer un brindis: ─ El dedico ─ digué amb la copa plena de cava, i amb el tovalló nuat al coll ─ als nostres valuosos caçadors, que han capturat aquest parell d’exemplars tan exquisits: un fotògraf i un escriptor (per cert, us recomano la seva ultima novel·la, estava força bé), i els encoratjo perquè demà surtin a caçar els altres dos, un politòleg i un periodista de premsa groga, que se'ns han escapat.

Després d'una pausa ofegada pels aplaudiments, amb la copa alçada, continuà: ─ Senyores, senyors: A vôtre santé et bonne chance!

I ja en el cor de la nit, sota l'halo delicat de la lluna i el resplendor dels focs d’artifici, començà la dansa ritual.

.

L'arbust màgic

2009-06-06T21:14:00.005+02:00

L’Adela passava moltes tardes al seu jardí després de sortir de la feina, no li agradava tancar-se a casa tan aviat, i si ho feia trobava a faltar les seves plantes i la llum del dia que es passeja per l’horitzó a la velocitat de la mirada, o a cavall dels colors d’una posta de sol.
Era una apassionada dels bonsais, els parlava suaument mentre els regava, podava, trasplantava, o modelava amb filferros. I sovint els posava música, a ella li encantaven les Cantates de Bach, li infonien un estat d’ànim immillorable, una música celestial que potser també encantava els seus bonsais, que gaudien d’un aspecte harmònic i equilibrat.
A més dels bonsais, tenia un do especial en la cura de les flors i els petits arbustos de les jardineres que s’estenien a una i altra banda del portal de casa. El seu espai predilecte era aquell que anomenava el Jardí Groc de Van Gogh, on s’hi entestava a conrear tot tipus de plantes amb la condició que fossin grogues quan florissin. Evidentment no faltaven els gira-sols en homenatge a l’artista abans esmentat.
Un dia es va adonar que dins del Jardí Groc creixia una planta desconeguda que mai no havia vist en cap altre jardí i que, evidentment, ella tampoc havia plantat. Què devia ser? Va pensar que potser era fruit d’una llavor del bosc que hauria arribat transportada pel vent, pel bec d’un ocell, o vés a saber com. Tenia l’aspecte d’una argelaga, i tot i que la llegenda diu que l’argelaga va ser feta pel Dimoni per imitar la ginesta creada per Déu, l’Adela no trobava que fos un arbust desagradable malgrat les espines; és més, quan floreix millora amb la presència de poms de flors grogues i oloroses. Només cal vigilar de no caure-hi al damunt, com en qualsevol altre cas espinós. Així doncs, va decidir deixar créixer aquest arbust misteriós.
A mesura que passaven els dies, però, l’Adela es penedia d’haver deixat créixer l’arbust, ja que cada vegada tenia unes espines més llargues, punxents i perilloses. Malgrat tot, abans de tallar-lo definitivament va decidir esperar que s’obrissin els poncells.
La sorpresa va arribar un dia al matí quan l’Adela va sortir de casa, de seguida va sentir com la fragància d’aquelles flors inundava tot el jardí. Les espines havien desaparegut, s’havien convertit en fulles de tacte sedós, i l’arbust misteriós estava atapeït de flors grogues i resplendents, de la mida d’una rosa. S’hi va atansar per olorar-ne una de prop, la va agafar per atansar-se-la al nas, i de sobte la flor es va obrir més i més com si els pètals fossin les ales d’una papallona gegant.
L’Adela es va quedar de pedra quan va veure que cadascuna de les flors portaven escrites frases delicioses, missatges i consells assenyats, el contingut dels quals no ha revelat mai perquè formen part de la seva intimitat. Per viure una cosa semblant l'Adela diu que només cal estimar la terra, conrear-la, interpretar-la, tenir-ne cura i respecte, i esperar que un arbust màgic neixi al teu jardí.

El passatge Ministral

2009-05-20T23:06:00.006+02:00

El diumenge passat vaig sortir del meu habitatge de Barcelona decidit a caminar una estona, volia conèixer el passatge Ministral, al barri del Coll, i de pas volia fer una mica d’exercici físic. Ja a peu de carrer em va sorprendre la veu d’una senyora d’edat provecta que parlava amb una altra senyora, totes dues des de darrera d’una finestra oberta: “Parece que se va estropear el día”. Pels efectes de la meva particular traducció simultània de seguida em vaig imaginar el cel de la ciutat esquerdat en mil bocins, i això em va portar a pensar en la tècnica del trencadís i en el Modernisme.

Vaig enfilar carrers amunt fins arribar al Parc Güell, com que ja m’he passejat desenes de vegades pels seus captivadors racons vaig decidir no entrar-hi i baixar per l’altre vessant, amb la intenció de visitar per primera vegada el barri del Coll.

Amb l’ajut d’un mapa fet a mà vaig aconseguir arribar al passatge Ministral, un petit carreró tancat, gairebé amagat entre els carrers Mare de Déu del Coll i Beat Almató. Desconeixia aquest racó tan singular, no sabia ni que existís; però per circumstàncies de la vida, que ara no vénen al cas, feia uns quants mesos que acabava de conèixer l’encantadora besnéta asturiana del senyor Ministral i me n'havia fet cinc cèntims (amb el temps que fa que utilitzem aquesta expressió ja començaria ser l’hora d’aplicar-hi l’ipc).

Després de descobrir aquella torre arraulida enmig de blocs de pisos, antenes parabòliques, carrers pendents i tota mena de trànsit, vaig imaginar-me-la allí mateix a principis del segle XX, en un indret idíl·lic, tranquil i solitari, potser envoltat de bosc, alguna font, i qui sap si amb senglars esquius furetejant per la vegetació. Fos així o no, he preferit quedar-me amb la postal imaginària d’aquest paisatge ja inexistent.

Finalment, després de dues hores de caminar, vaig arribar a casa fent marrada pel pont de Vallcarca, ja que si tornava a pujar pel Parc Güell el trencadís s’hauria reproduït per tot el meu cos cruixit.

Conte d'un sol mos

2009-04-30T19:44:00.004+02:00

Ja era fosc, des de fora estant s’endevinava que en aquell indret solitari hi havia una masia per la llum que s’escolava a través de les finestres. Una munió d’insectes, la majoria volianes nocturnes, s’havia atansat al vidres atrets per la llum; segur que haurien entrat si la finestra hagués estat oberta. Voletejaven amb força i tustaven el vidre des de l’altra banda, com si amb lògica de lepidòpter es pensessin que el travessarien.
Mentrestant, a dins de casa la mare va cridar els seus fills perquè es reunissin al menjador per sopar. Les criatures, que estaven molt afamades, van deixar de jugar i hi van anar volant. Així que els tingué tots reunits la mare els va advertir que mantinguessin les bones formes, ja que els veia molt esvalotats, i aleshores algunes de les criatures que es van sentir al·ludides es van posar de cap per avall. Molt bé, va dir la mare, avui hi ha un sopar excel·lent, però feu el favor de menjar a poc a poc, i no us baralleu que hi ha teca de sobres. I a continuació, amb tots els menuts a l’expectativa, la mare va obrir la finestra al mateix temps que apagava el llum, i la família nombrosa de ratpenats va començar a cruspir-se amb fal·lera les volianes que entraven a raig fet.

Capitombes

2009-04-19T22:22:00.002+02:00

Sovint tinc la sort del talp pres al plat de la serp. De lluny veig com llu l’ull de l’ofidi, que s’atansa reptant pel tros. Atordit, intento moure el meu cos balb com un soc. Em ve al cap que en aquest món només som un mos sense nom. Faig el cor fort com un roc, en el meu pensament neda un ram d’esperança llençat al mar, voldria pescar-lo amb l’ham a la mà. De cop es gira el torb, em desplaça i rodolo com un brot de tell esqueixat pel vent. De tantes tombarelles tinc el cos las, defallit, fins i tot quan tasto la llet per refer-me trobo que fa un cert gust de sal. A poc a poc trec l’urc, faig un aüc sec, cru, i estrepitós, i la serp esporuguida gira cua. Fuig al sever revés.

Se'n veuen poques, d'oques

2009-04-13T21:14:00.005+02:00

Picotejava les calèndules del jardí sense saber que eren calèndules, i segurament sense saber que allò era un jardí, ja que el raonament i el sentit comú dels anàtids va per camins inescrutables que desconec, només me’ls imagino. L’oca solament investigava amb la punta del bec les possibilitats gastronòmiques d’aquella flor, que no era gaire del seu gust. Les altres dues oques s’hi atansaven parsimoniosament, però quan van veure la desgana de la seva companya se’n van desdir abans d’arribar-hi.
Finalment, totes tres van sortir del jardí clacant com si algú els hagués retret que no estaven en el lloc idoni, van caminar uns metres i quan es van sentir a plaer es van ajocar sobre una catifa d’herba.
Mentrestant, les observava. Diuen que les oques són animals passats de moda. Què voleu que us digui? Això de les modes sí que estan passades de moda, segons com es miri. Les oques són bones guardianes, no tan efectives com un gos; i també són autèntiques desbrossadores biològiques, amb el seu bec arriben a racons que ni sabríem que existeixen si abans no haguéssim vist l’oca picotejant-hi. No dallen l’herba amb la rapidesa i efectivitat de la cabra o de la vaca, però tampoc són tan complicades de tenir a casa. I no gasten combustible com una desbrossadora mecànica.
També tenen fama de ser brutes... Bé, posats a buscar brutícia no guanyen les oques, ni de bon tros. Només cal mirar les cunetes de les nostres carreteres.

Finestres obertes a l'infinit

2009-03-23T20:55:00.002+01:00

.
Quan es troben les nostres mirades
en un interval concret del matí,
en un indret on l’ànima és transparent,
traspuen secretes paraules
que mai no ens hauríem dit.
Paraules que, impossibles de pronunciar,
cap savi no sabria escriure.

.

Digues al teu gos que no se’m mengi la llonganissa

2009-03-08T19:20:00.007+01:00

Fa dies que no escric res, i a hores d’ara ja no sé si ningú visitarà el meu blog inactiu. M’ho mereixo. Avui (divendres) rumio com tornar-m’hi a posar mentre m’espero a la bugaderia del barri, hipnotitzat per la meva roba que giravolta dins de la rentadora. Després hi continuo rumiant mentre la roba gira dins de l’assecadora. A casa la roba ja no dona voltes, s’està quieta dins d’un cistell a l’espera de ser planxada, però el meu pensament encara barrina i fa capitombes per trobar una idea.

El meu cap deixa de barrinar quan sona el telèfon, l’agafo convençut que algú em preguntarà preocupat per què fa tant de temps que no escric al blog, però no, no és això. A l’altra banda una veu de dona m’ofereix una assegurança de no sé què per un mòdic preu. És una assegurança d’aquelles que al cap d’un temps un no sap per què serveixen. La veu insistia com un nen malcriat: I per què no la vol?

Al cap de no res truca un teleoperador, recita una rècula de paraules inintel·ligibles que ja deu estar fart de repetir: s’ha plantejat canviar de companyia telefònica? Quan dic que no m’interessa l’home no es rendeix, aleshores contraataca amb l’oferiment d’un servei d’ajuda informàtica que es veu que mata els virus a distància. Insisteix i repeteix: Serà ben ruc si no contracta aquest servei!

Més tard hi tornen: si obro un compte als Magatzems XXL em regalen una fregidora. El metge m’ha prohibit els fregits, dic. Doncs una planxa. Ja en tinc. I una Visa Diamant XXL? En compra tres, en paga dos, i l'XXL li regala un raspall de dents elèctric per cada mil euros de compra acumulats. I això no és tot, ¿què li semblaria per una quota irrisòria una assegurança a la nostra clínica dental? Inclou una neteja dental gratuïta, perquè somrigui sense complexes.

I una enciclopèdia? No faci el ronso, home, que a més li regalaré un moble per posar-la. I si cal li vindré a llegir. No veu que el país necessita compradors d'enciclopèdies?

Després de sobreviure el bombardeig comercial d’aquest ball de vampirs, m’acaba de venir una idea al cap: podria narrar la tràgica història d’aquell home que va acabar vivint sota d’un pont perquè a cada gos que passava li deixava pispar una llonganissa.

.

2009-01-18T20:42:00.003+01:00

.

COMPARTIM LES PARAULES

Em deixes entrar a casa
per la porta de les paraules escrites.
Al rebedor una pluja de grafies
taca el terra de síl·labes encadenades,
començo a llegir-les i tot seguit
m’endinso per un passadís
de consonants i de vocals
arrenglerades en lleixes,
separades per guions, punts i comes.
Al menjador
m’assec disposat a sopar tot sol,
però abans miro la taula del costat:
el protagonista del llibre
es menja un plat d’escudella calenta
descrita al tercer capítol.
A l’escriptor
no se li ha acudit encendre l’estufa,
malgrat la duresa del fred
reflectit en el rostre del personatge.
Vull tancar el llibre per aturar aquest aire glaçat,
però l’home de la taula del costat
m’ho impedeix amb elegància:
m’ofereix un altre plat de l’escudella calenta
descrita al tercer capítol,
que accepto amb el beneplàcit de l’escriptor.

.

Aquesta tarda

2008-11-26T18:56:00.004+01:00

.

TE CALENT

Per cada tassa de te,
una cullerada de sucre
i uns instants de calma.
Més enllà, els núvols
deixen la ment en blanc
a l’àtic del cel.
Cau una pluja
sense gota de paraula,
dura uns minuts
darrera dels vidres freds
de la finestra dibuixada
a la meva imaginació.
Cada glop de te
em parla en secret,
i la tarda manté
la tebiesa de la tassa.
A fora no hi ha res
que no tingui el seu gust
i el seu l’aroma.
Res.

.

Un passeig per Oviedo

2008-11-25T14:03:00.008+01:00

Aquest cap de setmana he exhaurit els darrers dies lliures d’aquest any mig sabàtic a Oviedo, que –segons Woody Allen- és una ciutat deliciosa, exòtica, bella, neta, agradable, tranquil·la, oberta als vianants. És com si no fos d’aquest món, com si no existís. Oviedo és com un conte de fades... Bé, coincideixo bastant amb Woddy Allen, sobretot en la primera frase, pel que fa a les altres frases ja sabem que la mitologia asturiana barrejada amb la climatologia tardorenca i unes rondes de sidra ens pot fer dir o veure coses que els altres podran percebre o no...

I dins d’aquesta atmosfera de conte de fades vam anar a parar al Bar Entrecalles, un bar petit, senzill, sense pretensions. Hi havia una jove cambrera que no parava de repetir a les taules:
"tenemos tortilla de patatas, tortilla de chorizo, revoltillo de setas, jamón con pa amb tomaca. El jamón con pa amb tomaca está muy bueno", tornava a repetir amb una pronúncia correcta i polida.

Em va sorprendre gratament trobar en un bar de fora allò que tant costa trobar en un bar de casa: un pa amb tomaca dit i fet de manera original, sense recórrer al mínim esforç de sucar un pinzell tronat dins d’un pot de conserva rància, com si l'autèntic no fos d'aquest món, com si no existís.

Dies de pluja tardorenca

2008-11-01T00:09:00.007+01:00

.

POESIA AQUÀTICA

Rius que llisquen gorgs avall,
remor constant de paraules
enmig de còdols hermètics
que atresoren els silencis
de l’hora quieta de l’aigua
ajaguda en llits subterranis.
Ara les paraules prenen un to íntim,
amb plàcid xiuxiueig s’escampen
i arriben al llac generós de poesia.
Una fulla tardorenca que hi cau
ondula la cadència del vers,
i la veu pren forma des del no-res.

.

La mongeta Vigna Sesquipedalis

2008-09-21T20:28:00.004+02:00

Un dia mentre el meu pare furetejava per un poblet de la Segarra va trobar casualment una padrina que venia de l’hort amb el cistell i el gosset al darrera. Aquesta bona dona, molt afable, li va donar llavor d’unes mongetes poc comuns perquè les plantés a finals de primavera. Són mongetes d’origen xinès o sud-americà, i fan unes tavelles que semblen lianes.

Per un moment vaig pensar en el conte de La mongeta màgica, i vaig esperar que la mongetera creixés fins als núvols. Les úniques que han crescut més del compte i en direcció contrària han estat les beines, però la mongetera no arriba als núvols ni de bon tros. I ja no parlem del castell, ni del gegant, ni de les monedes d’or...

En canvi, si baixem dels núvols i toquem de peus a terra, podem parlar d’un bon plat de mongetes.

Balada per a Ronnie Drew

2008-08-22T20:48:00.015+02:00

El dia 16 d’agost va morir el cantant Ronnie Drew, figura emblemàtica de la música folk irlandesa i fundador del grup The Dubliners. Era conegut per la seva barba blanca (la majoria de Dubliners, però, la tenen blanca, la barba) i per la seva veu arenosa, segons diuen els entesos en veus.

No conec cap irlandès que no se sàpiga alguna cançó d’aquest grup, ni cap pub on no se n’hagi cantat alguna, ja sigui per boca d’un grup musical, o per l’espontaneïtat de la clientela ja desinhibida a l’hora de tancament del pub, mentre assaboreixen les darreres cerveses de la nit, que de vegades solen ser les primeres de l’endemà.

Una selecció de músics i cantants irlandesos, ja sigui per afecte, amistat o en reconeixement a Ronnie Drew, es van reunir el passat mes de febrer per homenatjar-lo. N’enumeraré només uns quants: The Dubliners, The Chieftains, U2, Kila, Christy Moore, Shane MacGowan (de The Pogues), Andrea Corr, Sinead O’Connor, Mary Black, Declan O’Rourke, Jerry Fish i altres. Un luxe. Junts van gravar el CD single The Ballad of Ronnie Drew (n'he trobat dos enregistraments: un aquí i un altre aquí), disponible només a Irlanda. Els fons recaptats han anat a parar a la Irish Cancer Society per decisió de Ronnie Drew, per tal de contribuir en la lluita contra el càncer i en la millora de condicions de la gent que pateix aquesta malaltia.

El millor homenatge que li puc fer és escoltar-lo.

In The Rare Old Times

Desè aniversari de l'incendi del 20 de juliol de 1998

2008-07-20T13:33:00.014+02:00

19 de juliol de 1998

21 de juliol de 1998

Tardor 1998

1999
2000

2001

2003

2005

2006

2007

20 de juliol de 2008

Des d'Ítaca

2008-06-15T22:26:00.010+02:00

Aquest cel tan blau i net de núvols, que s’emmiralla al mar Jònic, traspua calma en l’estat més pur, una calma que s’endinsa a l’espai vaporós de la meva ànima. Per això m’ha vingut un impuls immesurable d’escriure’t des d’Ítaca, potser per transmetre’t aquestes emocions que només s’expliquen per elles mateixes.

Ja saps que en el nostre tarannà som gent de mar ─bé, parlo metafísicament, no puc negar que sóc de terra endins i que em fa basarda la fondària del mar─, ell ens ajuda a viure en un espai on la llum i el color són les pinzellades precises i, alhora, necessàries per a configurar el paisatge que vesteix amb gust exquisit la nostra Mediterrània. Si tenim presents aquests valors paisatgístics i emocionals, a l’hora de fer la travessia cap a Ítaca trobarem encara un complement especial: el testimoni literari.

En efecte, quan albiro l’illa, des del vaixell estant, no puc deixar de pensar en el retorn d’Ulisses a Ítaca després de la guerra de Troia, i de retruc en la interpretació que en va fer Kavafis. Aventures, poemes, versos i paraules que esdevenen imatges i sensacions reflectides en les costes sinuoses, de traç irregular. Paraules escrites amb el moviment de les ones i pel tràveling lent, suau, que el vaixell ofereix fins que s’endevina, al fons d’una badia tancada i tortuosa, el port minúscul de Bathi, entaforat gairebé en el cor de l’illa; com si la mà protectora de la deessa Atena volgués guiar, en un camí plàcid, el vaixell a la més fonda calma. A punt d’arribar a port es veu i es sent a frec de pell com l’illa t’abraça amb els seus membres musculosos de terra; de cop, i després d’entrar ben al fons de la badia, t’encerclen les muntanyes i navegues encara.

Després d’ancorar, una sentor de flors i plantes aromàtiques s’impregna a l’aire que respiro d’una forma subtil i agradable. M’acull, Ítaca, embolcallada de parres amb els gotims penjant, oliveres, llorers, llessamins i altres varietats desconegudes per a mi, que tranquil·les mussiten amb veus de clorofil·la. Potser, i això és molt provable, Èol, amb la seva col·lecció de vents afavoreix la percepció aromàtica. Tanmateix, qui sap si sota l’escorça de cada planta habita una nimfa esporuguida (com és el cas de Dafne en el llorer) que deixa anar en l’alenar de les flors i les fulles un missatge enigmàtic que no acabem d’entendre.

Els itaquesos reben els rodamóns amb els braços oberts, alguns amb una amigable rialla, sobretot aquells que lloguen habitacions; i altres es limiten a observar amb una mirada serena, poc usual, càlida. Saben que no ets d’allà i proven d’esbrinar d’on véns, encuriosits perquè has triat aquella illa i no una altra. I quan els dius que gràcies al poeta Kavafis un no sé què interior t’ha empès a fer aquest viatge, t’adones que els seus ulls inquiets obren de bat a bat les portes de la seva ànima acollidora. No sóc l’únic que desembarco a l’illa per aquesta raó literària, Kiriaki, una jove grega d’Atenes que acaba d’arribar, també. Això ha desencadenat una complicitat que ha durat fins al darrer dia, si és que hi ha un darrer dia a Ítaca.

El Retratista

2008-05-25T23:42:00.013+02:00

Aprofitant els dies de pluja he fet arqueologia domèstica, i en un dels estrats més profunds del calaix he trobat una foto que ja no sabia que existís. D'això ja fa 21 anys, i jo aleshores rondava la trentena.

La troballa d’aquesta foto m’ha fet reviure molts records passats i recents; potser també hauria de dir futurs, però no hi ha manera de trobar records futurs, si no es furga en la ficció.

El Retratista (fragment)

"Al cap de molts i molts anys, no sabria dir quants, en una de les sales del museu del Vieux Montmartre vaig veure que entrava una senyora d’una edat respectable –i perdoneu aquest recurs tan usat– amb els seus dos néts. Feien una exposició dels millors artistes que havien passat per la place du Tertre. La senyora, que explicava als seus néts amb molt detall que el seu rebesavi era retratista, es va parar uns minuts davant del meu retrat, a mi el cor em va reprendre el batec i des de dins del dibuix vaig sentir com jo tornava a la vida amb un dolç pessigolleig que s’escampava agradablement per tot el cos. La Laurence em mirava amb la mateixa jovialitat que en els dies d’Efes o de París; i jo que patia, patia perquè amb prou feines vaig poder dedicar-li un somriure. De seguida vaig notar que el paper em feia mantenir la comissura dels llavis tensa i la cara rígida, però alguna cosa, un alè de vida es tornava a encendre dins meu com una brasa continguda en l’esperit del meu retrat adormit."

.

Una breu mirada de maig

2008-05-20T11:49:00.012+02:00

Jonça, la flor és comestible, té un gust dolç i agradable. Tasta-la abans no arribin vaques i ovelles, aquestes no perdonen la mossegada.

Orquídea silvestre, per fer volar la imaginacio.

Algú sabria dir-me el nom d'aquesta flor boscana?

Gripau, no siguis babau, no canviïs, que no t'escau princep blau!

La jaqueta

2008-05-04T23:53:00.005+02:00

A l’aplec de la festa major que es celebrava a l’ermita de Sant Alaric a l’any 1828 hi havia una noia d’uns vint-i-quatre anys que anava tota sola, era bonica i vestia amb elegància, però semblava que ningú no s’adonava de la seva presència; ningú, excepte una persona.

En efecte, durant el ball de la festa major un dels joves de Sant Alaric s’hi atansà amb candidesa per demanar-li si volia ballar, i ella va assentir tímidament. Com et dius? Maria Duestorres, i tu? Jo, Ramon Aiguader. Es van agafar la mà i entraren a la plaça on ballaven les altres parelles.

Tens les mans molt fredes, va dir-li en Ramon. I ella li va contestar que sí, que notava que s’havia girat fred. Aleshores ell es va treure la jaqueta que duia i la posà damunt l’esquena de Maria, que li agraí el gest amb un lleu somrís. Potser et farà entrar en calor, la jaqueta.

Van ballar durant tota la tarda sense separar-se ni un sol moment. Van parlar molt, a estones es deien no sé què a l’orella, i somreien. No van trigar gaire a descobrir que s’agradaven, i que s’hi sentien bé l’un al costat de l’altre.
- D’on ets, Ramon?
- Sóc de ca l’Aiguader, una masia de Sant Alaric, i tu?
- Jo ara visc a Frontonys, al costat de l’església i el castell.- va dir ella
- No sabia que hi hagués una casa al costat de l’església i el castell?
- Jo tampoc sabia que a ca l’Aiguader hi vivia un noi de la teva edat.
Mentre es deien això es miraven els ulls i tenien estranyes sensacions, flotaven en un univers de diferents somnis, com si fossin dos personatges que s’haguessin escapat del seu i s’haguessin trobat en un tercer somni, sense cap ment que en fos la propietària.

Era d’hora, però el ball de festa major ja s’estava acabant. La gent començava a marxar cap a casa, ja que molts venien dels veïnats del costat i encara havien de caminar unes quantes hores abans no arribessin als masos.

La Maria va treure’s la jaqueta de sobre per retornar-la, però en Ramon li va dir que se l’emportés, perquè encara observava que tenia la fredor al cos, i que ja passaria l’endemà per Frontonys a recollir-la.
- Vols dir que cal?
- No et preocupis que jo de seguida arribaré a ca l’Aiguader, i a tu encara et queda un bon tros de camí.- Va contestar en Ramon.

Es van agafar de la mà per acomiadar-se. Ella va notar com la mà d’en Ramon era gairebé imperceptible, suau com la carícia d’una ploma d’àngel, i ell va tornar a sentir la mà freda de la Maria, i va pensar que no trigaria a emmalaltir-se aquesta noia si no entrava en calor.

L’endemà en Ramon va agafar el camí ral que anava de Sant Alaric a Frontonys, i així va caminar durant un parell d’hores ben llargues. Pel camí no deixava de pensar què li diria a la Maria, perquè ell se n’havia enamorat i volia saber si ella el correspondria de la mateixa manera.

Així que arribà a l’església de Frontonys no va veure cap masia, tombà cap al castell, que estava ensorrat, i no se’n sabia avenir. Res. Com pot ser? va pensar, mai no hauria dit que ella em podia enganyar. I quan va passar per davant del cementiri s’adonà que era cert, que ella no havia mentit. A la porta del cementiri hi havia la seva jaqueta penjada, i en Ramon quan s’hi atansà el primer que va veure va ser la làpida d’una tomba amb la inscripció: Maria Duestorres Bastets 1800-1824.

O sigui, que la Maria feia quatre anys que era morta? O tot plegat era una broma de mal gust. En Ramon agafà la jaqueta amb una certa angúnia. No sabia si se la posaria mai més. A la butxaca hi trobà una carta:

Estimat Ramon,
A vegades hi ha amors impossibles, i el nostre n’és un per moltes raons. En primer lloc perquè estic morta i aquesta ja és una raó de pes com perquè això nostre no pugui funcionar des d’un punt de vista corpori. N’hi ha una altra que tu potser encara no saps. Mira, quan et vaig dir que no sabia que a ca l’Aiguader hi hagués un noi de la teva edat és perquè uns mesos abans de morir-me vaig assistir al casament dels teus joves avis; per tant, estimat Ramon, tu i jo som extemporanis, i sàpigues que em sap greu perquè ets una persona meravellosa, i estic segura que hauries estat l’home de la meva vida per la manera que m’has tractat. Però, però, tu ets a l’altre extrem, perquè encara no has nascut. Si tot just el teu pare acaba de complir tres anys!

D’aquesta llegenda que us he contat n’hi ha diverses versions, ja siguin ambientades en el món rural (com la que explicava la meva àvia) o en l’urbà, però totes tenen el mateix final. M’he permès la llicència de reescriure-la a la meva manera, amb un final diferent com a divertiment. Per cert, els noms de persones i de llocs són inventats.

.

La veu oculta de la pedra

2008-04-20T20:25:00.005+02:00

Mentre l’escudella de blat de moro escairat bullia dins d’una olla gran de ferro colat posada sobre el trespeus, l’olor del menjar es passejava com un esperit erràtic per dins la casa, i les parets es negaven a airejar-lo cap a les finestres perquè sabien que mai més tastarien aquell vapor que impregnava les pedres d’alguna cosa que s’entestaven a succionar malgrat la seva nul·la porositat.

Al passadís que donava al foc on bullia l’escudella, la mare i les nenes embolicaven en farcells la roba que treien de les habitacions. Mentrestant, a fora, el pare i l'oncle carregaven al carro les eines de treballar el camp, els somiers, les màrfegues i unes poques flassades. Els esperava tota una nit de trajecte fins a la seva nova llar, i encara els quedava força fato per carregar.

Al migdia van fer una pausa per menjar-se l’escudella i rostar els ossos amb calma, sabien que amb la panxa calenta el viatge es faria més suportable. Tot seguit van continuar buidant la casa amb la basarda d’aquell que buida la seva ànima a l’infinit per adoptar-ne una altra de desconeguda.

Finalment, quan començava a llostrejar van tancar la porta, els tombs de la clau feien ressonar unes veus sense ombra amagades allí dins, i de cop el silenci dels absents va habitar la casa per sempre més.

Si alguna vegada passeu per allí a mitjanit encara podreu trobar l’olla d’escudella calenta, i si atanseu l’orella a la paret sentireu el clap-clap de les ferradures de la mula i els grinyols dels eixos del carro que s’allunyen progressivament, incrustats en els records hermètics de la pedra.

Cogullal

2008-04-12T13:37:00.005+02:00

Velleta, el tronc corb, i amb una crossa per aguantar-se dempeus, encara sobreviu amb el mateix vigor d’anys passats i manté actiu el seu cicle vital: floreix, fulla, fructifica, es reprodueix...

És molt resistent, ha suportat llamps i trons, diluvis, pedregades, i violentes tramuntanades que li han retorçat alguna branca fins a mutilar-la.

Aquesta prunera a finals de juliol i part d’agost ens delecta amb unes prunes oblongues, groguenques i dolces. Són les prunes cogullals, una varietat que no es comercialitza, i que jo sàpiga només es poden trobar al Solsonès (almenys amb aquest nom).

De fet, aquesta varietat de pruna està descrita al DCVB d’Alcover-Moll, i ja gairebé ningú la designa amb l’adjectivació cogullal, llevat d’alguns pagesos veterans. Ara és més fàcil conèixer-la com a pruna allargada, i llestos.

Moda de primavera

2008-04-07T00:28:00.005+02:00

Aquesta tarda, quan el sol ja esbiaixava la seva llum i magnificava el color de les fulles de les alzines, ara verdes, ara platejades amb l’ajuda del vent, una aranya rogenca m’ha fet una visita.

No n’he vist gaires d’aquest tipus, fins i tot he pensat que potser era una aranya normal i corrent vestida de diumenge per sortir a passeig. M’ha semblat molt coqueta i agosarada. M’hi he atansat més per tal d’observar-la millor, però aquest gest ha fet desconfiar el diminut insecte, que es devia incomodar al meu costat; així que temorenc ha començat a córrer en direcció a la fullaraca. Ben fet!

Certament cada vegada es fa més difícil de trobar animalons que ens despertin l’interès, se’n troben pocs, però paga la pena aturar-nos uns minuts per observar-los.

Després d’intentar caçar l’aràcnid amb la meva càmera de fotos, més aviat amb poca fortuna, he decidit dedicar-li unes paraules per atorgar una pinzellada de roig a aquest silenci rural. Aviat, però, arribaran els vermells de les roelles (roselles).

Jocs de lluna

2008-03-31T19:44:00.007+02:00

La petita Fiona jugava al seu dormitori amb un trencaclosques de cubs de fusta que li havia fet el seu oncle, però tot de sobte deixà les peces escampades per l’habitació perquè recordà que Teddy, el seu ós de pelutx, havia d’anar a dormir, i també la Lisa, una de les seves nines de cabellera daurada. La Lisa, que tenia molta son, es posà a dormir de seguida, però en Teddy no volia dormir. La Fiona l’agafà abraçant-lo i l’acompanyà a la finestra:
- Guaita, Teddy, guaita per la finestra. No veus la lluna com va vestida avui?
Aquella nit ens oferia una lluna plena, de color d’aram, una lluna de caramel embolicada per un núvol de cel·lofana fina i transparent. La Fiona estava aturada, fixament embadalida a la finestra, ella i l’ós amb els ulls dirigits cap a la lluna.
- Veus, Teddy, el núvol endolceix la lluna que li atorga un gust ataronjat, i els estels com si fossin cadells de l’univers volen besar-la i beure la dolçor que surt dels seus cràters.
La Fiona i l’ós s’apartaren de la finestra amb una certa recança, ja que el seu desig era veure més de prop aquella llaminadura gegantina. Se les volia empescar per aconseguir-ho com fos.
Seguidament recollí totes les peces del trencaclosques que tenia escampades per l’habitació i les desà al seu lloc habitual. Com que en Teddy no volia dormir, se’l posà al llit perquè dormís al seu costat quan ella se n’hi anés. Immediatament tornà a la finestra: la lluna! Què bonica és avui!
.

Sobtadament una veu adulta sobrevingué de l’altre extrem de la casa:
- Fiona, vine a sopar!
Ella no tenia gaires ganes d’anar-se’n a sopar perquè la lluna no es devia veure des del menjador. Es quedà rumiant durant uns moments. Què havia de fer? Obrí la finestra i es posà les dues mans al voltant de la boca com si volgués fer una confidència a la lluna. Li parlà en veu baixa:
- Lluna, no te’n vagis ni t’amaguis darrera de cap núvol, ara vaig a sopar ben de pressa i torno!
Mentre es dirigia cap al menjador la Fiona s’endugué una sorpresa: la lluna estava reflectida en un mirall del passadís; potser l’astre també estava fascinat per ella i també volia jugar. Arrencà a córrer amb entusiasme cap al menjador.
Es posà a sopar sense dir res. Ni tan sols s’escoltava la conversa dels seus pares, que s’alegraren que de sobte la verdura li agradés amb fal·lera. Menjava amb tanta pressa que tacà les tovalles i la seva roba dues vegades seguides.
- Fiona, mastega a poc a poc!
Havent sopat se’n torna ràpidament a la seva habitació, la lluna ja no l’esperava al mirall del passadís, i corregué de nou cap a la finestra. Oh! La lluna està bevent aigua a baix a la font de la plaça.
Obrí la finestra i cridà que no se n’anés, que baixava de seguida. Tancà la finestra i quan es girà de cara al llit se n’adonà que l’ós Teddy encara estava despert, l’agafà amb molt de compte i se l’endugué a fora de la casa, cap a la font que hi havia enmig de la plaça.

A poc a poc la Fiona s’atansà a la pica de la font de puntetes, amb el Teddy en braços, per no esverar la quietud de la lluna. Quina il·lusió!, en aquells moments la rodona brillant estava reflectida al centre de la pica. El raig de la font feia onejar l’aigua i a la Fiona li semblava que la lluna emmirallada allí dins saltava d’alegria en veure-la.

El silenci de la nit era límpid, ni els gossos feien els típics lladrucs nocturns que tan molestaven al veïnat. Només el gat blanc l’acompanyava al voltant de la plaça, perquè encuriosit perseguia l’ombra esmunyedissa de la Fiona, que emocionada s’inclinà lleugerament cap a la font per veure la lluna de prop, però s’emportà una sorpresa: havia desaparegut de l’aigua, ja no hi era!
- On et fiques, lluna?- Cridà amb força, mentre corria cap a l’altre extrem de la plaça, amb el gat corrent paral·lelament al costat de l’ombra inabastable de la Fiona.
Aleshores va veure la lluna reflectida a la finestra de l’habitació de la casa del seu amic Saïd, que ja devia dormir perquè hi havia el llum apagat. La Fiona s’adonà que els canvis de la l’astre depenien en part de la perspectiva que ella tenia, i en part segons anava transcorrent la nit. La lluna és molt sàvia, pensava ella, fa el seu cicle, i jo no puc decidir res que ja no faci per ella sola.
La mare, que feia un moment que l’havia sentit cridar, va sortir a buscar-la a la plaça.
- Fiona, filla, que fas? Entra a casa que és tard!

Ella emmudí, no perquè la seva mare li demanés d’entrar a casa, sinó perquè mentre li parlava la mare sentia paral·lelament una veu de dona que no sabia ben bé d’on venia i que repetia amb paraules totes les coses que la Fiona feia, sentia o deia.
- Mama, no sents aquestes veus?
- Jo no sento res, Fiona. Deuen ser els veïns que parlen...
- No mama, són les veus d’una dona que llegeix al seu fill el conte que nosaltres protagonitzem.
La mare de la Fiona es quedà muda davant la imaginació de la seva filla. D’on s’ho havia tret això?
- Sí mama, tu de vegades també me’n llegeixes, no? Doncs nosaltres també som en un conte que algú llegeix.
- D’acord, filla, - digué la mare sense entusiasme, només per seguir-li la fantasia.
- Saps, mama, el nen que escolta el conte es diu Nil, l’hi he sentit dir a la seva mare mentre jo mirava en silenci la lluna de la casa de Saïd. I la seva mama es diu... ara no me’n recordo!
- Bah! Anem a casa, Fiona, no sé d’on treus aquestes coses!

Fiona, que tornava a casa a contracor, agafada de la mà de la seva mare i amb el Teddy a l’altra mà, notà com la lluna entrava i sortia constantment de darrera dels núvols. I el gat blanc, que saltironejava en silenci perseguint les ombres que la mare i la filla projectaven gràcies al jocs del clar de lluna, es rendí perquè no hi havia manera d’atrapar aquelles siluetes fosques que tan aviat s’arrossegaven per terra com per les parets. La Fiona, que just s’acabava d’adonar de l’enjogassament del gat, però no del joc d’ombres que li oferia discretament la lluna, va veure com aquest jove felí se n’anava a jeure al costat de la mare gata, la qual començà a llepar-li la cara i les orelles en senyal de benvinguda. Des de la finestra de la seva habitació tornà a mirar per últim cop si veia la lluna, però no, no la veia, tornava a estar amagada darrera d’un petit núvol. Sí que es veien alguns dels estels, potser de manera més apaivagada perquè la claror de la lluna esmorteïa la llumera estel·lar. Ja tornarà d’aquí a uns dies, pensava Fiona. De fet considerà que tota l’ambició que havia tingut per veure i posseir la plenitud sencera d’aquest astre li havia fet perdre l’oportunitat de gaudir de les ganes de jugar del seu gatet blanc que intentava atrapar-li l’ombra que la mateixa lluna, també juganera, dibuixava en alguns indrets de la plaça.

Ja ficada al llit, amb el Teddy finalment adormit al costat, Fiona s’estigué una bona estona quieta sense fer res, perquè el conte que protagonitzava sortís monòton i avorrit per tal que resultés tediós per a qui el llegia. Al cap d’uns moments parà l’orella per escoltar aquella mare com explicava el conte a la filla. No es percebia cap remor, a partir d’aleshores Fiona se sentia alliberada, sabia que a l’endemà ja podria fer el que ella volgués sense interferències externes.

En efecte, la mare del Nil havia tancat el llibre i ja feia estona que s’havia adormit al costat del seu fill. Potser sí que havia aconseguit que el conte fos avorrit, pensava la Fiona, però... i en Nil? Devia estar encara despert?

- Bona nit, Fiona! Ressonà una veu baixa dins de l’habitació, una veu que venia de fora del conte i travessava el plec de fulls del llibre tancat.
- Bona nit, Nil! Contestà la Fiona des del llit, amb la boqueta petita, perquè no volia que la seva mare li tornés a posar en dubte i li negués aquest secret tan preuat.

Pausa sense pausa

2008-02-27T20:52:00.005+01:00

Adéu ciutat
que m’has donat
immenses hores
d’inesperades
experiències.
Me’n torno al mas
perquè vull veure,
sempre que pugui,
postes de sol
color carbassa
o aram lluent,
il·luminades
com un retaule
de foc sagrat
i inofensiu,
penjat al cel.
No m’enduc res,
tot el que vull
ho duc posat:
la llibertat
més somniada
dels dies joves,
i aquesta pau
d’aigua tranquil·la
que em protegeix
dels feixucs còdols
clavats allà,
enmig del riu
per on s’escolen
amb molta calma
emmirallades
postes de sol
color carbassa
o aram lluent,
que ja retinc
amb aquests mots
escrits al bloc.

Tic-tac, tic-tac,
diu el rellotge
que no s’atura.

Durant els pròxims tres mesos gaudiré d’una pausa sense pausa. No obstant, quan pugui continuaré fent de les meves en aquest espai, amb el permís de la connexió de banda ampla rural. Fins aviat!

.

Pitis

2008-02-20T23:22:00.005+01:00

Aquesta petita història que us vaig a contar em consta que va succeir a finals de l'estiu passat, quan Pitis, nimfa del pi, va sortir de l'interior de l'arbre on vivia per estirar una mica les cames. La jove nimfa va fer un passeig fins al turó més alt, i des d’una clariana contemplà aquells paisatges que ara tornaven a verdejar a l’altra banda de la vall, després d’un període de dol pel pas del foc. Embadalida, volia asseure’s una estona per gaudir de la calma del migdia, però de sobte l’espantaren uns grunys repugnants que s'atansaven progressivament.

Pitis arrencà a córrer esperitada en direcció al pi on habitava, i el seu pas pel camí deixava anar un rastre aromàtic de resina que impregnava l’aire. La nimfa aconseguí entaforar-se dins el pi, i amb el tacte de les fulles d’aquest arbre notà el frec de la testa cornuda del Faune, que esbufegava cansat d'assetjar nimfes boscanes.

L'horripilant mitjabèstia, que anava escampant llaunes, plàstics, greixos, papers, vidres i qui sap quantes deixalles més, havia accelerat el pas fins arribar a la vora del pi de Pitis. El flairà detingudament atret pel seu perfum resinós i, amb excitació forassenyada, esqueixà unes quantes branques per fer-se una corona, tal com és el costum ancestral dels faunes. Seguidament furgà el sotabosc i mutilà els pins menuts, perquè li molestaven a l'hora d'ajeure's a l'ombra. Quan ho tingué tot enllestit, s'estirà damunt la terra remoguda i començà la migdiada.

Després d'uns quants roncs, el cos pelut del Faune se sorprengué per l'impacte de dues gotes, com si comencés a ploure. Mandrosament obrí uns ulls feixucs i va entrellucar un cel blau, sense núvols. Quan aclucà de nou els ulls, unes quantes llàgrimes més de Pitis traspuaven pel brancatge i regalimaven per les clivelles de l'escorça, fins que per segona vegada tornaren a mullar el morro d'aquell ésser indesitjable.
.

Cocorococ!

2008-02-18T19:12:00.005+01:00

Una vegada hi havia un pagès, molt malcarat i lleig, que va entrar al galliner per arreplegar els ous que les gallines havien post. Va obrir la porta i va cridar:

-A veure quants ous podré recollir avui! Tremoleu, gallines, si no n’heu post cap!

Començà a mirar cadascun dels nius, mentre apartava les gallines d’una manotada. I elles, atemorides, tremolaven de por ajocades al niu. Després de mirar per tot arreu i no trobar cap ou, l’home va bramar:

- Si d’aquí pocs dies no heu post unes quantes dotzenes d’ous us enviaré totes a la cassola!

I les gallines, espantades, amb els plomalls del cap eriçats, se’ls va posar pell de gallina. Bé, en el seu cas potser hauríem de dir pell de persona.

El pagès, malhumorat, se n’anà remugant després de tancar la porta del galliner d’una patacada.

El gall, presumit ell, que es mirallava a l’abeurador girant el bec cap aquí i cap allà, estarrufava el plomatge, treia pit i arquejava la cua, va dir en to irònic:

- Cocorococ...! ja veig que em quedaré sol si no poneu cap ou. Així tindré més ordi per menjar, i el pagès em portarà noves gallinetes per festejar!

- Hem de fer alguna cosa –va escatainar la Urpetes, que era la gallina més valenta, mentre mirava el gall-

- Amb mi no hi comptis, -va dir el gall tot estirat, i amb la cresta roent com una rosella- Al capdavall és a vosaltres qui se us cruspirà el pagès. De mi no ha dit res.

La Urpetes va dir que no pensava quedar-se parada i que s'escaparia del galliner per aconseguir ous d'allà on fos, siguin d’ella o d’altres gallines.

- Aneu, aneu! -Va cridar el gall- Si no se us menja el pagès, ho farà l’àguila o la guineu.

- Jo me’n vaig! –va dir la Urpetes- No vull sentir més aquest gall tan mal educat!

- Nosaltres també venim. –Van decidir algunes gallines.

En efecte, unes quantes gallines van sortir per un forat del galliner, de nit, sense que el pagès les veiés. I unes altres es van quedar per tal que el pagès no s’adonés que en faltaven. El gall també es va quedar al corral, com que ell no havia de pondre no li interessava gens el problema de les gallines. Per això es va aprofitar de la doble ració de menjar que sobrava. I així va menjar i menjar durant la nit i el dia, mentre les altres estaven fora.

Urpetes i les seves companyes van caminar fins al poble, i allí van entrar a un supermercat per l’escletxa d’una finestra mal tancada. Un cop a dins van començar a buscar per totes les estanteries fins que van trobar uns quants cartrons plens d’ous, com sis dotzenes, i se’ls van emportar agafats pel bec amb un fil, no sense deixar al taulell els diners que valien.

Quan van arribar de nou a la casa del pagès, van esperar que es fes de nit per tornar a entrar al galliner. Totes les gallines es van alegrar de veure Urpetes i les seves companyes, que van ser rebudes com unes heroïnes. Totes, menys el gall que va dir:

- Per què heu tornat? Ara per la vostra culpa jo tindré menys ració de menjar i no tindré noves gallinetes per festejar!

Les gallines no van dir res, van treure els ous dels cartrons i els van repartir per cadascun dels seus nius.

A l’endemà, quan el pagès malcarat va entrar al corral se li va il·luminar la cara, i tot i ser molt lleig semblava menys lleig, perquè ja no feia mala cara.

- Oh! Quants ous! Sí que us heu espavilat!

L’home va arreplegar tots els ous, a cistelles. Quan va haver fet va dir:

- Llàstima, perquè m’havia fet la idea de menjar estofat gallina.

I el gall, tibat com una corda de violí, i amb la cua estarrufada, va dir:

- Si sabessis com s’ho han fet per ficar-se aquests ous sota el cul, enviaries totes les gallines a la cassola una per una.

El pagès es va atansar al gall, el va agafar per les potes i el ganyot, i com que va comprovar que s’havia engreixat, va mirar-se’l detingudament – se l’imaginava rostit amb prunes i pinyons- i va dir-li:

- Si no calles hi aniràs tu a la cassola!

A partir d’aquest dia les gallines van ser més ben ateses pel pagès, que ja estava de més bon humor i no semblava tan malcarat. I així es va establir una bona relació entre l’home i les aus, de manera que aquestes van començar a pondre grans quantitats d’ous.

I el gall va deixar de dir cocorococ per dir quiquiriquic.

Oasi nocturn

2008-02-08T20:13:00.000+01:00

El braceig suau de la palmera
bressola la nit del desert,
i amb carícies de flabell
brunyeix la pell de la lluna,
que deixa anar la fragància
gairebé imperceptible
de la pruna madura.
La duna s’hi emmiralla,
i amb l’ajut del vent i d'un gest mimètic
es converteix en barkhana.
A mitjanit un solitari bel de cabra
desperta els mil silencis
d’aquest oasi íntim, de somni, on s’hi abeura
la mirada secreta dels astres.

.

Cervesa artesanal

2008-02-05T20:17:00.000+01:00

Llegeixo a Regió7 (3/2/08) que la Cooperativa de Calaf busca socis inversors per crear una empresa d’elaboració de cervesa amb l’ordi de la zona. Trobo que és una bona notícia, en primer lloc com a pagès, perquè iniciatives com aquesta fa que s’obrin noves expectatives en el sector agroalimentari. En segon lloc, com a adepte a la cultura cervesera, s’agraeix que per intercessió de la deessa sumèria Ninkasi l’ordi de les terres calafines es converteixi en aquest líquid ple d'aroma i sabor.

Espero que el projecte sigui un èxit i que tothom en pugui gaudir.

.

Petita història hortícola

2008-01-29T20:08:00.000+01:00

Coneixia en Juli Verd des de petit, recordo que aleshores era més eixerit que un pèsol, però de gran li va canviar el caràcter i es va tornar més estirat que un rave. Fins i tot passava pel costat dels coneguts sense dir ni fava. En canvi de jove xerrava més que un sac de nous, la veritat és que al cap d’una estona de sentir-lo jo ja tenia el cap com una magrana. Vam deixar de veure’ns després de casar-se amb la Maria Lluïsa, una noia que solia posar-se vermella com un pebrot quan se li acostava un xicot.

A mesura que transcorrien els anys en Juli perdia les amistats a la velocitat de la indiferència, tot per culpa del seu mal geni. En efecte, tot el dia anava amb cara de pomes agres, i per poca cosa s’enfilava com una carbassera i es posava rabiós com un bitxo. Fins i tot algun client descontent havia tornat a casa amb el cul com un tomàquet per una discussió de les seves.

Amb el pas del temps també va acabar amargant la pobre Maria Lluïsa amb retrets, quan no era per naps, era per cols. Així que, com moltes parelles, van acabar partint peres.

Finalment ell va reaccionar, tard, massa tard, i va començar a fer els possibles per recuperar la seva mitja taronja. Però no fou possible.

Cada vegada que la Maria Lluïsa li donava carbassa, en Juli es posava a plorar com un bleda.

Pobres bledes! No sé quina culpa hi tenen aquestes saboroses i sanes hortalisses, però no entraré a parlar d’aquesta qüestió. Això ja són figues d’un altre paner.

Rogatives 'pro pluviam'

2008-01-24T21:01:00.001+01:00

Mentre vivim angoixats per la sequera, una mica de boira ploranera és benvinguda. Així, si la terra malalta de set no pot beure aigua, almenys es pot mullar els llavis, que sempre és reconfortant.

I si les coses continuen d’aquesta manera, ja ho diu el refrany: “boires en sequedat, ven-te les mules i compra el blat”. Tot el contrari de “pluja de gener omple la bóta i el graner”.

Un passeig amb la mirada

2008-01-13T18:58:00.000+01:00

De cop us perdo,
agulles invisibles
en el paller del cel.

Fragment del poema Núvol d’ocells, de Tomàs Garcés

Cinquanta

2008-01-10T06:40:00.000+01:00

Avui una amiga, la L, compleix anys.

Anys que han arribat un rere l'altre amb la mateixa vitalitat que aporta l'aire fresc i renovat que ve de la muntanya. Jo li vaig al darrera, no per raons més pròpies de joventut, sinó perquè d’aquí a pocs dies també arribaré a aquest nombre d’anys. No sé si amb la mateixa frescor que ella, o hauré de suportar algun cop d’aire mal dirigit.

Potser aquest no és l’espai adequat per parlar de l’aniversari d’una persona, però no me’n puc estar. És especial. D’ella admiro la sensibilitat i la passió per la natura, i comparteixo la seva manera d’entendre la vida, les persones, l'amistat i tantes altres coses.

Des d’aquí li desitjo per molts anys, que mantingui i gaudeixi d’aquesta saviesa que s’acumula al pas del temps, i que deixi anar el llast innecessari que sovint ens afeixuga.

Bon viatge!

L'arbre de Nadal

2007-12-22T10:06:00.001+01:00

Per Nadal cada ovella al seu corral, i cada arbre al seu frescal.
Bones festes!

,

Sabó artesanal

2007-12-16T23:16:00.001+01:00

Fer sabó artesanal és com elaborar un plat de cuina. Els ingredients són semblants: olis, herbes, greixos, sucs vegetals... Excepte la sosa, la sosa no ens la mengem. S’ha de començar per triar els ingredients, per exemple, oli d’oliva macerat amb farigola a sol i serena, mantega de gira-sol, oli de blat de moro, una mica d’oli de coco. I aigua (o infusió d’alguna herba aromàtica) per desfer la sosa. Cada oli o greix té un índex de saponificació, i per tant el pes de la sosa anirà en proporció a aquest índex. I, al final, unes cullerades de suc d’atzavara vera poden enriquir el resultat del sabó. També es pot substituir l’aigua per llet de cabra, o de burra. Tot un luxe.

Si volem que es noti i perduri el perfum hi podem afegir una cullereta de diferents olis essencials naturals, que han de combinar segons la fragància de cadascun d’ells.

És una activitat relaxant, gràcies a la barreja d’ingredients, fragàncies, colors, etc. Tot i que cal anar amb molt de compte amb la manipulació de la sosa, per això cal protegir-se amb guants, ulleres i mascareta per tal de no inhalar els gasos.

No pretenc ser cap mestre saboner, només n’he fet algunes poques vegades, i reconec que em falta molta i molta pràctica. L’experiència és gratificant, però.

.

L'estàtua

2007-12-12T22:21:00.000+01:00

Fa dies que miro el blog amb la quietud immòbil d’una estàtua. Intento escriure, faig córrer els dits pel teclat, però aquestos pateixen un cert encallament, tinc el pensament balb, els dits també. Potser se m’ha encomanat l'estat petri del meu veí, l’Home del Miracle, també anomenat l’Home del raïm.

L’Home del Miracle el podreu veure si entreu a les arcades de la Casa Gran, just a la plaça del Santuari del Miracle (Riner). A l’altra banda de la porta metàl·lica hi ha una escultura de pedra d'uns dos metres i mig d'alçada; és ell, tapat amb un llençol i amb uns gotims a la mà. En aquestes terres hi havia vinyes abans que arribés la fil·loxera a finals del segle XIX.

Explica la llegenda que aquesta figura cobra vida a mitjanit i, no se sap com, travessa la porta i es menja dotze grans de raïm mentre dóna voltes a la plaça. Cada gra de raïm ressona com una tètrica campanada dins els somnis de les persones de tot el Santuari. En acabat, l'Home del raïm torna cap a la porta, la travessa i es torna a situar en la seva posició original.

Hi ha altres variants d’aquesta llegenda, però no cal pas exposar-les totes. Siguin quines siguin, sembla que la figura és una referència al déu Bacus, però no ho podem assegurar. Si continuéssim en aquest terreny potser provocaríem un conflicte entre divinitats, i per tant, més val deixar-les tranquil·les.

.

Repòs de pedra

2007-11-18T23:00:00.000+01:00

Les tombes excavades a la roca són un element funerari que s’emmarca en el context de l’època medieval a Catalunya. Segons els experts és una pràctica força comuna que es desenvolupa en el període de temps que va des del segle VI fins al XII.

Les més primitives tenen formes rectangulars i trapezoïdals, amb els extrems arrodonits. Es localitzen en llocs elevats, en turons, i a vegades solen estar relacionades amb algun tipus d’habitat preromànic.

D’allí estant el temps passa de puntetes.

.

.

El Lledoner

2007-11-03T13:15:00.000+01:00

Aquest lledoner deu tenir uns cent anys com a mínim, segons les referències orals de persones més grans i properes a mi. És com la columna que sosté el temple sagrat d’una naturalesa particular i íntima: no és un arbre qualsevol, és, en gran part, el meu arbre genealògic vivent. En efecte, el lledoner és un arbre de llarga vida, pot superar els 600 anys, i aquesta longevitat ja em causa un profund respecte si la comparem amb la vida d'un humà.

Un lledoner plantat a l’arribada d’una casa no només és un senyal de benvinguda, sinó que també diuen que els lledoners protegeixen les cases dels llamps, una curiositat més antropològica que científica que també s’atorga als saüquers, un altre arbre imprescindible a pagès.

La fusta del lledoner és molt dúctil, s’utilitzava per fer eines agrícoles, bàsicament forques (una tècnica que provenia dels sarraïns), però també bótes, rems, jous, i mànecs d’estris (aixades, falçs, destrals, etc.). Els pastors en feien collars per penjar les esquelles de les ovelles; i també flautes, ja que segons creien, amb el seu so tenien la propietat d’espantar els llops i altres bèsties.

El lledó és el fruit comestible del lledoner, l’he tastat i trobo que té un gust dolç i efímer per les seves minúscules dimensions. Segons he llegit se’n pot fer melmelada, però no sé quin ésser humà, d’aquesta època en què el consumisme del temps és tan galopant, té la suficient paciència com per enfilar-se a un lledoner per recollir aquests fruits de la mida d’un pèsol per fer-ne melmelada. Penso que és millor deixar que se n’alimentin els ocells, que al cap i a la fi quan volen amb el lledó al bec esdevenen els transportistes i sembradors dels futurs lledoners. Això, si plou.

La desconeguda de l'autocar

2007-10-21T22:02:00.000+02:00

Estic a l’autocar, al seient de la finestra, sempre m’ha agradat seure al costat de la finestra perquè així contemplo la magnitud del paisatge que el moviment de l’autocar ens ofereix, com si estiguéssim dins del tràveling d’una pel·lícula de gran pantalla.

Al meu costat s’asseu la Marta, no la conec, però m’ha semblat que li deia aquest nom l’altra noia quan s’acomiadava d’ella. És jove i la seva bellesa inusual no em passa desapercebuda, diria que és una bellesa fora dels estàndards que ens tenen més acostumats. A més m’agrada com vesteix, té bon gust i tots els colors li combinen fins i tot amb les arracades. De totes maneres, no trobo la perspectiva discreta i correcta per poder-la contemplar tant com voldria, perquè la tinc tant a prop que la meva mirada podria incomodar-la. No ens coneixem com per endinsar la nostra mirada als ulls sense cap motiu que ens hi convidi.

Ella treu de la bossa una revista d’art que comença a llegir apassionadament. Jo també llegeixo una novel·la de Saramago, Les intermitències de la mort, tot i que passo més estona mirant el paisatge, avui assolellat i resplendent. De seguida m’adono per la cua de l’ull que el seu cos es decanta cap a la banda del passadís de l’autocar. En efecte, s’ha adormit amb la revista oberta a la pàgina que parla dels sarcòfags dels faraons, una lectura que no passa desapercebuda a Les intermitències de la mort. Hi haurà un idil·li entre el llibre i la revista? Jo també acostumo a dormir a l’autocar durant trajectes llargs, però avui no hi ha manera humana d’aclucar l’ull. Potser la presència càlida i electritzant de la Marta m’ho impedeix.

És fàcil adormir-se a l’autocar mentre ressegueix aquesta carretera com un bressol que serpenteja al costat dels meandres del riu Cardener. La placidesa que desprèn la cara adormida de la noia em fa pensar que si ens podéssim convertir en una gota de l’aigua que circula pel riu arribaríem al mar en un moment, i qui sap si acabaríem ben lluny, enfonsats a la sorra perfumada d'eucaliptus de la platja de Condofuri. O potser abans ens pararíem en algun dels horts que s’aplanen a la riba del riu, o cauríem per acabar eixuts entre la bota i el mitjó d’un pescador palplantat enmig de l’aigua. El destí a estones fa que el toll més mans del riu es converteixi en una aventura arriscada.

La Marta està ben adormida amb els misteris de l’antic Egipte a mig desgranar, de moment no ha acabat de llegir la revista oberta com una magrana en què cada paraula és un gra d’informació que alimenta el seu interès. I jo amb la novel·la adormida a la falda, el pensament badant.

El seu perfum és molt fort, però gens detestable. No puc suportar els perfums que s’enganxen a les fosses nasals com una sangonera. Quan estic en un restaurant assaborint un exquisit plat, fins i tot prefereixo sentir la fortor nauseabunda d’un cigar que un perfum d’aquells s’eternitzen durant tot l’àpat, i que et provoquen l’extermini momentani de les papil·les gustatives.

En canvi el perfum de la Marta m’acompanya amb una certa solemnitat, com si m’agafés càlidament de la mà. Em venia a dir “escolta, sóc un perfum exclusiu per la Marta, i t’aviso que tens el privilegi d’estar-te assegut al seu costat”.

Ha baixat de l’autocar abans d’arribar a Barcelona, no sabria dir si a Terrassa o a Sabadell. No hi he parat prou atenció, en la població, però en ella sí. Ha ficat la revista a la bossa, s’ha posat la nansa a l’espatlla i s’ha alçat per sortir de l’autocar. Entre nosaltres no ens hem dit res en tot el trajecte, tot i que sempre podria quedar una complicitat explícita de dues persones que han estat físicament properes per poc més d’una hora.

En canvi, el perfum, que potser s’havia endormiscat a la superfície de la seva pell, ara s’ha agitat vaporosament amb el moviment del cos. I mentre ella s’allunya cap a la sortida passadís enllà, el perfum em diu “adéu”.

“Adéu” contesto mentalment. I la meva veu en off s’evapora suaument com el perfum de la Marta.

Fotos: 1 Berlin, a la Porta de Branderburg; 2 Arbre mort amb ploma, La Serra; 3 camí rural de l'Alta Anoia, prop de La Fortesa.

.

Aroma de Codonys

2007-10-15T18:54:00.000+02:00

És època de codonys. Quan els recollim els posem estesos en un lloc que tenim per assecar herbes aromàtiques. De seguida s’hi impregna un perfum especial i únic. Així doncs, es mantenen allí fins que els portem a la cuina per fer codonyat, o melmelada de codony. Enguany m’he decidit a fer licor de codony. Els resultats d’aquí a 40 dies...

Aroma de codonys

A la vora de la bassa de l’hort,
el gran codonyer se salvà de l’incendi
per atzar dels vents o per l’encert de l’avi
quan va decidir on plantar-lo; una saviesa
llegada dels seus avantpassats.

La pell del codony, color de lluna plena,
m’ho insinua,
perfum d’ànima pura
que traspua i s’estén amb subtil mesura
damunt la terra castigada pel foc.

És el darrer aroma que ve del llunyà nord,
d’un món ple de boscos frondosos,
arrapat a la memòria del passat,
com la molsa que enfunda el secret
incrustat a l’esculpida pedra
caiguda de l’alta torre del castell.

Dins el codony madur, el meu record
s’adorm en un nou bressol de perfum,
i s’escampa rememorant-me un llenguatge olfactori
que em retorna tot allò que donava per perdut.

Autor JC, poema publicat a La Catalana de Lletres 2003

.

M'ix el mix

2007-10-05T19:44:00.001+02:00

Gat amb guants no caça rates, però caça coses més bones.

Gat escaldat, amb aigua tèbia en té prou.

Gats amb gats no s'esgarrapen.

Pel gener, bodes de gats i marramaus pels terrats

Gat golut i noia finestrera, tapeu-li la gatera.

Gat miolador, mai serà bon ratador.

La curiositat matà el gat?

Qui no té feina el gat pentina.

Gat dorment, no li toca res per la dent.

Bona nit!

Hotel Porc

2007-10-02T06:18:00.000+02:00

En plena natura

Habitacions àmplies

Amb tots els serveis

Cuina creativa

Apartaments discrets, i personalitzats
.

Sales de relax

Sales de convencions

Gaudeix del silenci

.

El crit infinit de la naturalesa

2007-09-28T21:10:00.000+02:00

Aquest roure cremat pel foc em fa venir a la memòria el quadre “El Crit” d’Edvard Munch. No em pregunteu el perquè, es una associació d’imatges: aquella cara desfigurada que sembla una calavera, i aquell cel vermell com la sang (certament es tal com es veu quan el fum d’un gran incendi tapa la llum del sol) són dos elements que m’ho recorden.

Llunes de carbassa

2007-09-19T19:46:00.000+02:00

No cal que t'enfilis com una carbassera, ambiciós per arribar a la lluna

que un cargol, de terra estant, et rosegarà les fulles una per una.

.

Romànic íntim

2007-09-13T18:33:00.000+02:00

Torredenagó

Camí de Torredenagó

Santa Maria de Torredenagó
Capella romànica, del S. XII, de planta rectangular i amb absis semicircular. Està situada al terme municipal de Llobera del Solsonès.

La seva portalada té dues columnes amb base llisa i capitell amb motius vegetals. La portalada original es conserva al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona des del 1936-1939.

Reproducció de la portalada original

Serralada de Sant Jaume

Situada en el terme municipal de Riner, a uns tres quilòmetres de Torredenagó.

Temple de roures amb campanar?

Enclavada dalt d’un turó, la capella de Sant Jaume de Riner domina aquesta serralada i alhora s’amaga dins de diferents tonalitats de colors: des del verd paisatge que l’envolta a la primavera, passant per la gamma dels ocres a la tardor, fins al blanc del gebre, a l’hivern.

Sant Jaume de Riner

A l´any 1103 el senyor del castell de Riner, Ponç Hug, en feu donació a la canònica de Santa Maria de Solsona, a la qual encara pertany.

L´antic edifici data del segle XII, i consta d´una sola nau coberta amb volta de canó i amb un absis semicircular a llevant.

Posteriorment s’hi ha afegit un retaule d’època barroca, la sagristia, la torre d’un campanar, un porxo i un petit cementiri.

Detall a la façana

Petita fauna de La Serra

2007-09-12T19:40:00.000+02:00

Santuari d'El Miracle

2007-09-10T22:46:00.000+02:00

El Santuari d'El Miracle

L'Església

Baixada a la plaça

La Casa Gran

Cel·les. A l'horitzó, el Pedraforca i Ensija

El Viver

L'home d'El Miracle

Convent

Porxos Casa Gran

Camí de la Desaparició

L'Obra Encantada

Dies de boira

Juliol 1998, dies abans dels incendis

Després dels incendis

Estiu 2007